Les Festes són sempre un moment de balanç de les coses viscudes, les bones i les dolentes, i de retrobada amb les persones estimades, siguin família o amics. Quan per raons polítiques, econòmiques o per decisió personal toca passar-les lluny de casa les emocions es potencien i l’enyorança esdevé corprenedora. Catalunya és un país que en diverses etapes de la seva història ha estat un emissor fort d’emigració. 

Les primeres dues dècades del segle XXI han vist un fenomen migratori important, comparable als del segle XIX i XX. Arribaren i arriben molts nouvinguts a Catalunya i alhora moltíssims catalans van marxen i marxen del país per raons diverses.

Comença el 2023 i serà un altre any amb catalans forçats a viure a l’exili per motius polítics –la repressió de l’Estat– o per raons econòmiques –un sistema que nega als joves més preparats les oportunitats més elementals. Tot molt semblant al que els nostres avis van viure al segle passat, quan les dictadures van provocar una diàspora que va crear nombroses comunitats catalanes a l’exterior que avui són una peça importantíssima de la vida social i cultural del país, sovint ignorada des de Catalunya.

Més nombrosa encara és la diàspora per motius econòmics i professionals, provocada per la manca d’oportunitats a casa nostra. Hi ha un enorme talent català escampat arreu del món, i el país no té cap estratègia seriosa i a llarg termini per recuperar-lo. Aquesta nova emigració també s’integra a les comunitats catalanes de l’exterior existents o en crea de noves, i com les entitats sorgides al segle XIX i XX treballen per preservar, difondre i promoure la llengua, la cultura i la realitat social i política de Catalunya.

Tot i que no hi ha dades precises, hom calcula que hi ha mig milió de catalans vivint a l’exterior, que es multipliquen si considerem els fills i néts de la diàspora del segle XX. Les festes són sempre emotives per als catalans de la diàspora. Els records i l’enyorança es fan punyents i les tradicions es preserven i es transmeten a les noves generacions amb especial dedicació. Durant la llarga nit del franquisme, el brindis de cap d’any era sempre el mateix: “aquest any, sí!”, tot desitjant una fi de la dictadura que obrís la possibilitat  al retorn. Més recentment, la fórmula es referia a la proximitat de la independència, un altre anhel esvaït malgrat tenir-lo a tocar en octubre de 2017.

Alcem les copes i brindem per l’any que comença, i dediquem alhora un pensament all catalans que mantenen la flama de la llengua i la cultura arreu del món. Són un capital valuós que cap país no es pot permetre de menystenir.