Sóc a la ciutat d’Alger, al Magreb. D’entrada i sense pensar-hi pot semblar un lloc llunyà de Catalunya. No ho és. És la capital més propera de Barcelona a distància d’avió, més que altres com París o Roma. I malgrat els tòpics visuals, estètics i aparents que ens diferencien, hi ha tota mena de similituds si s’observa a fons, s’endarrereix el rellotge de la nostra història per comparar-la amb la seva i es parla amb la gent a fons.  

El principal (i més prestigiós) diari és El Watan, que significa “el país” i es presenta con “el” diari independent, com si fos l’únic en ser-ho. I són crítics amb el poder local. I de la “cosa” del procés català n’han parlat ben poc. A ritme d’un article per mes com a màxim. En la darrera crònica sobre el 9-N el periodista conclou tot dient que “en Rajoy està lluny d’haver acabat amb la qüestió catalana”. Els col·legues d’Alger estan molt més ocupats amb la política local i en veure si entre tots poden fer fora a l'ancià impedit Buteflika reelegit fa pocs mesos, amb els habituals incidents entre els jueus i palestins al Pròxim Orient i amb la visita del president turc Erdogan que ve a comprar gas i a prometre inversions. Mentre, quan mesos enrere va venir el primer ministre espanyol de visita, expliquen de la reunió entre un home malalt i un altre amb barba que només somreia, que va ser una de les més surrealistes que es recorden.

Amb tot aquest bagatge i per parlar de la nostra cosa, opto per un taxista amb una bona xerrameca amb el que comparteixo una inacabable cua de trànsit cap a Bab el Oued. En Toufik explica en francès que ha “escoltat que els catalans volen la seva llibertat”. Curt i ras en un lloc a on voler-la vol dir moltes més coses. Sembla bonic fins a ser poètic. Però quan parla en àrab i se sent més segur i confortable amb el foraster demana els motius pels quals es volen complicar la vida els catalans. Tot en una mateixa persona. Indica sense cap mena de dubte que el que està passant a Catalunya ha arribat a orelles de tothom aquí i a molts altres indrets. S’ha tornat un tòpic mundial. Però l’altre cosa és que es compti amb la simpatia i la comprensió del que s’acostuma a dir la gent del carrer. Velles cantarelles com aquella de que units som més forts i altres similars són un estat d’opinió que costarà molt de canviar.

A més, els algerins tenen la seva Catalunya. És la muntanyosa Cabília, a on als combatents que sempre hi ha per allà també els anomenen maquis, i conviuen amb grups de terroristes que s’amaguen en una orografia molt complicada. En aquest moment estan ocupats en veure si poden obtenir una certa autonomia. Es troben en aquesta fase però contaminada amb els que segresten i escampen el terror. En Ferhat Mhenni del Moviment per l’Autonomia de la Cabília (MAK) és el rostre central de la discussió política per obtenir l’autogovern respecte de la capital  De fet, expliquen que es volen inspirar en el model espanyol. Ara són al principi de tot això mentre esperen que un règim que va alliberar la terra però no les persones els comenci a marejar amb propostes etèries, tot i que ells no ho saben encara.

Mentre, un altre membre del MAK, l’Ali Yahia, invocava des de Canadà a Victor Hugo: “si allibereu la llibertat, ella farà la resta”. Doncs això. Li comprem?