Vaig seguir el debat del Congrés dels Diputats amb una certa atenció (estar de baixa ha de tenir algun avantatge, encara que siguis autònom) tot i que ja fa temps que això no em sembli un espectacle gens entretingut ni edificant. Quasi sempre tot és d’allò més previsible i, per tant, avorrit, però, a vegades aporta informació interessant pel que alguns o altres diuen i també per com ho diuen. 

La cosa anava principalment sobre Catalunya. M’interessava veure com es movien els actors principals, sobretot després de les eleccions andaluses i de tot el que està passant al nostre país, amb la vaga de fam, el viatge a Eslovènia, les accions dels CDR i totes les derivades possibles.

Una primera constatació: les formes, el tarannà i alguns arguments de Pedro Sánchez són molt diferents dels de Rajoy, cosa previsible i que ja es va notar en el moment de la investidura. Han passat sis mesos des de llavors, les formes s’han endurit i el tarannà cada cop sembla més una impostura. 

Segona constatació: no ha dit res de nou, però ho ha concretat millor i s’ha atrevit a contraatacar descaradament, apel·lant a l’amic Tardà a canviar d’actitud i d’estratègia, convidant-lo directament a abandonar la via unilateral i a estar disposats a formar govern, a Catalunya, amb els socialistes com a mostra inequívoca del canvi. Ha parlat novament de diàleg, però primer a Catalunya per evitar que creixi la ruptura social, que diu que patim, i de majories suficients per poder plantejar-li la reivindicació d’un referèndum, una majoria que ha xifrat en el 75% després de dir que a les eleccions del 21-D, amb una participació del 80%, no havíem arribat al 50%. Ha considerat que parlar d’independència en un món com l’actual és anar contra la història i el progrés i ha qüestionat l’existència del “poble català” perquè, a Catalunya, coexisteixen moltes identitats nacionals diferents. I ha repetit el de sempre: si voleu canviar les coses, feu-ho en el marc de la Constitució, veniu aquí –al Congrés- i busqueu els suports necessaris. La mateixa cantarella de sempre.

Tercera constatació: se’l veia segur del que deia. Res a veure amb la inseguretat permanent que desprenia Rajoy. Però la sensació que són "los mismos perros con distintos collares" no me la treu ningú. No van poder rematar la feina el 21-D de l’any passat, però han aprofitat el temps molt millor que nosaltres i estan preparant el desenllaç final un any després. Tornen a portar la davantera i nosaltres a actuar a la defensiva, el millor que sabem fer després de tants anys, segles, d’entrenament. Però segueixen sense entendre’ns, malgrat els informadors de primera mà que tenen.

Quarta constatació: escoltant-lo, la nova partida sembla data i beneïda. Es veuen forts i a punt de donar l’estocada final. Estan preparant el terreny per, ara sí, tenir un 21-D gloriós i poder fer el “parte” de guerra que ja deuen tenir escrit: davant la sublevació popular instada pel Govern de laGeneralitat, ens veiem obligats a aplicar l’article 155 fins a nova ordre, per restablir la pau, la seguretat i la convivència a Catalunya. I aquí pau i després glòria. El seu relat continuarà, després d’uns judicis ignominiosos i, al cap dels mesos o anys que considerin suficients per no haver-hi de tornar a pensar fins d’aquí uns 50 anys, amb un indult de sa graciosa majestat instat pel govern espanyol de torn, tant és quin sigui. 

Que ningú s’enganyi. La supèrbia conreada al llarg de segles per l’Estat espanyol no els pot permetre actuar de cap altra manera, i la seva situació política tampoc. Qui no es fa seu el discurs de la intransigència i de l'“a por ellos” no té res a fer en aquesta Espanya adormida a base de segles i segles d’alienació per la repressió mental, política, militar, econòmic,...

Conclusions: entre això i l’espectacle que estan donant molts dels nostres polítics, sembla que tenim mala peça al teler. La vaga de fam de quatre dels nostres presos és, segons diuen, per remoure consciències, però de ben segur que no seran les d’aquesta gent. Però no està malament si almenys aconsegueixen remoure les nostres i redrecem el rumb. Sembla un tornar a començar de zero, com si tot el que hem construït i guanyat en aquests darrers quasi 9 anys no hagi servit per res. Tornem a tenir l’independentisme dividit en mil grupuscles plens d’iniciatives ben diverses, les institucions més desorientades que la mateixa gent i els nostres polítics sense cap idea, cap proposta, que faci concebre la mínima esperança i, el que és pitjor, sense una estratègia mínimament engrescadora i creïble. I quan n’apareix alguna, es llencen al coll de qui gosa exposar-la. 

En aquesta situació no ens ha de sorprendre un consell de ministres espanyol a Barcelona precisament un 21-D. Ens veuen més febles, desunits i desorientats que fa un any. Vénen a rematar la feina. Estan muntant bé l’escenografia i el discurs, el previ i el posterior. 

Un cant a l’esperança: no deixo de confiar en la saviesa de la nostra gent, de tota la gent que ens ha portat fins aquí. Estic segur que el 21-D no passarà res que els nostres adversaris puguin aprofitar. Enviaran policies d’uniforme i, sobretot, infiltrats que generin la violència que necessiten per actuar i justificar les accions que tenen meticulosament estudiades, però no se’n sortiran. 

Una alerta: sabrem superar el parany i ens tornarem a creure que hem guanyat. Potser ja no com l’1-O, però respirarem tranquils fins després de festes. Tindrem una treva. Però, quan sabrem tornar a construir una estratègia guanyadora i, per tant, a seguir un pla minuciosament dissenyat? Estarem per sempre més condemnats a saber defensar-nos però sense saber guanyar? Quan ens dedicarem a construir un projecte col·lectiu pel qual realment valgui la pena lluitar? Quan deixarem de competir entre nosaltres i començarem a cooperar? Quan sabrem destriar el gra de la palla i reduir els elements nocius a la mínima expressió? Quan aplicarem al bé comú, a la política en estat pur, tot el que tenim i hem après en la nostra activitat professional? Quan apartarem els mediocres, els oportunistes, els vividors, de l’activitat política? 

La solució: cadascú de vostès, lectors que hagin arribat fins aquí, poden afegir-hi les seves preguntes, però, potser ja fa temps que han arribat, abans que jo, a la resposta encertada pera totes: depèn de tots i cadascun de nosaltres. En això també tornem a estar on érem fa nou anys, quan aquest poble va començara caminar per si sol, sense esperar que la solució ens vingui ni de místics ni de grans capitans.