No és veritat que tot el nou pop que es fa a Catalunya sigui tou, naïf, complaent, inofensiu i per a tietes. I que consti que sonar tou no té perquè ser pitjor que sonar dur. Tots dos són qualificatius descriptius, no de valor. Jo m’estimo més Fred i Son que Sangtraït, però en canvi prefereixo Black Sabbath que Amaia Montero. Tous o durs? El que volem és bones cançons. Un cop dit això: ja n’hi ha prou d’aquesta consigna segons la qual el nou pop català és desossat, no mossega i no té sang a les venes. “Amb el que està passant al món, i aquests, cantant ximpleries costumistes, quina vergonya!”, xiscla algú al meu costat.

Aquest nou pop català, i en català, empeltat de rock, folk, cançó o el que calgui, sol ser instruït i inquiet, té cultura i referents musicals, i les antenes receptives a les noves tendències, no com molts dels nois del rock català dels 90, que vivien a les cavernes. Que els nous grups no esgarrapen? El que no són és pamfletaris! Ni imiten el populisme de la música de masses de cultures veïnes. Aquí, fins i tot el grups més trinxeraires i malparlats han passat per la universitat i han fet tesines sobre la Renaixença. Som així, i per més que hi penso no trobo que això sigui un defecte.

I així tenim Els Surfing Sirles, un grup de rock de garatge llardós que trinxa la llengua i crea un canon propi que t’esclata als nassos, amb pinxos que atraquen iaies, burilles, donzelles negres i “gorgs que ragen sang”. I Le Petit Ramon, preguntant-se, molt tendrament, “qui vol consells quan queda ginebra?”. Surten Mazoni i El Petit de Cal Eril amb discos dedicats a la mort, plens de làpides, psalms moderns i versos extrets de les “decapitacions” de Pere Quart. Apareixen Very Pomelo, que amb un so viscós i l’actitud llenguda dels Rolling Stones d’Exile on main street, gosen grapejar els mites nostrats (“Si pugeu el preu del pa agafarem la falç / Però si el Barça va guanyant… / Podem deixar-ho tot com està”). I Abús, amb les seves ferèstegues “trampes del sostre”, plenes de forats negres.

Que sí, que també tenim tota la colla del folk-pop, de les guitarres acústiques i els relats sobre la merceria de la cantonada i la cua al cinema d’art i assaig, on hi ha de tot i que és la que sol sortir més al TN Migdia. Però el retrat global és més ampli que tot això. Hi ha un discurs interessat que s’abona a un perfil parcial, el caricaturitza i li penja una etiqueta despectiva al conjunt. I lliga amb idees que portem molts anys escoltant: allò que la cultura catalana és la cultureta, que les nostres sèries de televisió són cursis (no importa que ens colin fins el menjador trames plenes de sicaris, incestos i morts violentes), i que tot el que fem aquí és perfumat, infantil, minusvàlid o folklòric, com una extensió d’aquell “oasi català” mig esplai, mig zombi. Tot lliga. Algú vol que el nostre nou pop sigui inofensiu. I em sembla que, si fa no fa, és la mateixa gent que vol una Catalunya inofensiva.