Temps era temps, quan l’oasi català era una bassa d’oli, el poder polític del país es repartia de forma equitativa entre CiU i el PSC. Els primers governaven la Generalitat i les diputacions i ajuntaments petits, i els segons governaven la Diputació de Barcelona i els ajuntaments més grans. L’esquema va funcionar més o menys ben engreixat, fins que la irrupció de l’independentisme va fer saltar pels aires bona part del sistema polític català.

Els equilibris van canviar i l’eix esquerra-dreta va cedir protagonisme a l’eix nacional, amb la qual cosa els motllos pensats als anys 80 del segle passat van deixar de tenir vigència. A Barcelona i l’àrea metropolitana, tanmateix, les velles estructures de poder es resisteixen a cedir. Aguanten com poden tot i els senyals evidents d’aluminosi que demanen una renovació a fons.

Ho veiem a Barcelona, on el canvi impulsat pels hereus de l’11M va topar de ple amb les velles estructures, i no va resistir l’embat. Avui els comuns comparteixen govern amb els socialistes que han manat a la ciutat durant dècades, amb el suport de la ultradreta. No és una postal de renovació, precisament. Com al govern espanyol, els comuns han hagut de desar al calaix bona part de les seves reivindicacions per mantenir-se en el poder. La vella política que es resisteix a marxar.

El panorama és encara més fosc a l’àrea metropolitana, on el poder dels barons del PSC és encara omnipresent. Un cop dissolta l’ànima catalanista del partit, els que fa uns anys defensaven la immersió i l’autodeterminació han esdevingut avui una sucursal més del PSOE. Soprenentment –o no– la gestió dels ajuntaments de la regió, els més poblats i de més pressupost del país, resten fora del focus mediàtic i de l’atenció de la ciutadania.

Els municipis de l’àrea metropolitana són encara un bastió de la vella política que absorbeix l’impacte dels casos de corrupció amb una resiliència sorprenent. El PSC torna a governar la Sabadell de Manuel Bustos, i continua manant a la Santa Coloma de Gramenet de Bartomeu Muñoz. Ni el cas Mercuri ni el Cas Pretòria no han passat gaire factura als socialistes. 

No és un patró del passat, sinó que continua vigent. La presidenta de la Diputació de Barcelona i alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, està imputada en el cas del Consell Esportiu, i no fa gaires hores aquest diari publicava que Enric Llorca, alcalde socialista de Sant Andreu de la Barca entre 1995 i 2021, s’hauria embutxacat milers d’euros públics durant la seva gestió.

Fins quan resistirà el vell edifici socialista de l’àrea metropolitana és una incògnita, però si hi ha una cosa que ha demostrat el PSC és una capacitat de resiliència envejable. No hi ha cap altre partit polític català que pugui mostrar tants dirigents en actiu que fa 30 o 40 anys que són a la cadira. 

Sigui com sigui, també Barcelona i els municipis de l’àrea metropolitana han d’ingressar en el segle XXI de la política catalana. Els desafiaments i els debats que ha d’encarar el país són avui uns altres, i cal un renovació profunda. Hi ha senyals de canvi que es poden llegir en els resultats electorals més recents, que ja no són tan folgats com fa 20 anys. Les municipals de 2023 poden ser un punt d’inflexió important, però encara falta més d’un any, i això en política és una eternitat.