És molt difícil de negar que, durant els dos darrers mesos, hem estat pendents de si el Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’Esquerra i cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, Oriol Junqueras, arribaven a un acord. S’han arribat a dir moltes coses, sovint carregades conscientment i voluntària de malícia per una i altra banda, intentant de presentar l’adversari com a l’únic responsable de la no existència d’un acord.

En bona mesura els arguments de fons incidien en un aspecte que és el que vull tractar avui: la suposada senzillesa de la gestació d’un acord. Es deia, repetidament que, atès que “tothom” volia l’acord, aquest era pràcticament automàtic. Aquest suposat automatisme implicava també que -sense que es digués com- l’acord havia de satisfer tothom i en tots els aspectes al mateix temps. Per tant, si era tan benèfic, tan senzill, tan fàcil d’assolir... no hi havia motius per a no formalitzar-lo de manera que a cada dia que passava creixia la preocupació i la frustració col·lectiva per no haver-ho fet encara.

La meva modesta percepció és que aquest “mantra”, repetit fins a l’extenuació per todòlegs i pseudo-analistes, va acabar per crear un context en el que qualsevol acord hauria de ser per definició un mal acord. Així, un cop anunciada la seva existència, no van trigar a sortir les veus que van posar sobre la taula de redacció o l’estudi radiofònic el balanç de guanys i pèrdues de cadascuna de les parts. Per uns és Mas qui ha perdut la partida ja que ha assumit que no hi haurà llista unitària i transversal. Per altres és Junqueras qui ha perdut atès que veurà reformulat el seu full de ruta sobiranista i haurà d’endarrerir els seus plans fins setembre. Per uns tercers tots dos han perdut la partida, ja que cap d’ells ha obtingut els seus objectius...

I jo què hi dic? Doncs que a l’hora de jutjar l’abast d’un acord no n’hi ha prou amb fixar-se només amb un hipotètic balanç de guanys i pèrdues. És més, si d’això es tractés no tingueu cap dubte que avaluaria millor aquell pacte que suposa cessions mútues que no pas aquell on una de les parts esdevé clar guanyador. La construcció d’un acord, per simple i senzill que sigui, demana de manera inexcusable l’existència de certes renúncies per les parts si és que veritablement volen assolir un punt de trobada. Aquesta és una de les claus per entendre si realment un acord és fruit de la negociació o de la imposició per una de les parts.

Però hi ha una altra clau que sovint es passa per alt de manera inconscient o voluntària -no us ho sabria pas dir- i és la que es fixa si en l’acord s’hi han negociat també els desacords. És a dir, si volem que un acord estigui ben fet no només cal cedir per facilitar-lo sinó que també cal fixar molt clarament quins són els punts o els àmbits en els que no és possible trobar l’entesa i, per tant, cal pactar també els desacords. És a dir, sovint és tant important l’acord sobre el què efectivament farem així com l’acord sobre el no-acord. I no, no és un joc de paraules.