El 2 d’agost de 2020, Sílvia Orriols va fer un tuit amb una foto de les seves filles Violant i Peronella, que havien fet la primera comunió el dia anterior a Ripoll. Un dels seus esbirros amb bandera de Sant Jordi al perfil li va preguntar si no era una mica inoportú el nom de Violant, donat que és el gerundi de violar. Ella va respondre que de cap manera, que Violant “és un nom preciós que no té res a veure amb cap gerundi.” La cosa es va acabar aquí, i ningú no hi va donar més voltes.
La sorpresa (i la incultura) d’aquest esbirro amb bandereta de Sant Jordi és exactament la mateixa que la del Joel Díaz a La Sotana, que per començar no sabia ni que Violant és un nom de dona. La broma és infantil a més no poder, i no cal dir que no incorpora cap incitació a agredir sexualment a ningú, però és perfecta perquè els qui s’omplen la boca parlant de delinqüència perpetrada per menors d’edat i es queixen de la censura que pateixen als mitjans puguin erigir-se en defensors dels drets dels infants i demanin que facin fora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals un treballador per una broma infantil feta fora de la feina.
És una llàstima perquè tot plegat és tan poca-solta que no dona ni per un debat d’aquells que agraden tant als mitjans nostrats sobre els límits de l’humor, però és divertit (i segons com preocupant) veure com el partit del govern en treu profit i hi desplega tot el seu autoritarisme de consens i cordialitat i pactisme i mà estesa i tota aquesta ferralla que ara volen estendre.
La cosa fa gràcia, perquè en menys de 24 hores el Govern va demanar al Consell de l’Audiovisual que prengués “les mesures pertinents” contra Joel Díaz perquè “inciten a l’odi i a la discriminació” i va votar a favor d’una proposta de resolució que instava els partits a fer un cordó sanitari contra l’extrema dreta i no tenir en compte per a res els seus vots. És exactament el contrari del que crec que seria raonable fer: no donar peixet als deliris autoritaris de ningú i confrontar aquests partits al parlament.
Sigui com sigui, la idea del PSC (que ningú no rebat perquè l’oposició al govern no existeix) consisteix a valdre’s de l’extrema dreta per atacar la dissidència, per una banda, i alhora gesticular atacant-la sense discutir-hi res per situar-se en una superioritat moral buida i mandrosa. Totes dues coses permeten situar Aliança Catalana al centre, i inflar-la en detriment d’altres opcions independentistes més democràtiques que, arribat el cas, podrien disputar vots al PSC o recuperar els que van perdre en favor seu. L’estratègia no és nova i fa temps que la veiem en Pedro Sánchez. Passa que fa vergonya, i és antidemocràtica, i tard o d’hora arrossega a la insignificança a qui la promou.