Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez

Els evangelis expliquen que el governador de Judea seguia la beneïda tradició d'alliberar un pres d'acord amb l'aclamació popular. El relat és conegut per tothom: entre Jesucrist i Barrabàs, el poble tria Barrabàs i Jesucrist no té cap altre remei que fer la travessia del Gòlgota dret a l'agonia de la creu. Barrabàs, que ha estat pintat per la iconografia cristiana com un brut o un lladre, no devia ser una altra cosa que un líder independentista jueu. El seu pecat va ser haver pres part en un alçament tumultuós. I ja se sap que Roma no paga traïdors.

Ara que s'acosta la Setmana Santa, el Govern espanyol ha fet una vegada més la de Ponç Pilat i ha indultat quatre presos que tenien a l'esquena delictes de robatori amb intimidació, estafa o tràfic d'estupefaents. Els premiats podran sortir a desfilar a les processons. En el nom de la laïcitat i la neutralitat religiosa, el PSOE havia promès que posaria fi a la vella pràctica de regalar perdons als membres de les germandats catòliques. Però els indults van tornar ahir mateix al BOE. Els programes electorals tampoc no s'han de prendre al peu de la lletra.

Hi va haver en temps en què la qüestió dels indults va tenir un gran ressò mediàtic i va anar rodant de taula ministerial a taula ministerial fins que es va resoldre amb no poc escàndol públic. No em refereixo als perdons pasquals, sinó a l'alliberament dels presos catalans que entraven de forma tàcita al sac de les negociacions entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès. El Govern espanyol va anunciar la mesura de gràcia ja fa gairebé dos anys. A favor de la convivència. Per començar de nou. Per acabar amb la confrontació. Si la història hagués fet justícia amb els carnissers que van rebentar l'1-O, podria haver estat un bescanvi de presoners.

Avui la qüestió de l'indult torna a lluir a la sentència contra Laura Borràs. Crida l'atenció que una condemna de quatre anys i mig acabi amb la pilota a la teulada de la Moncloa, que ara haurà de decidir si rebaixa la pena perquè la presidenta de Junts no trepitgi el correccional. Un assumpte que ha estat portat al terreny de la corrupció acaba reduït a una decisió política. Els partits no són confraries, però al Govern espanyol li interessa emportar-se bé amb tot fill de veí. Oferir aspecte de fermesa però també de magnanimitat.

Fa algun temps, quan Cuixart, Sànchez i companyia encara estaven atrapats a Lledoners, vaig preguntar a Íñigo Errejón sobre la qüestió dels indults i l'amnistia. Errejón deia una cosa així com que l'amnistia pertany a l'àmbit de l'èpica i els indults representen la vessant pràctica. I tenia raó. El problema és que els indults sempre arriben a uns quants afortunats, mentre que la resta, els centenars d'activistes de base que es van jugar la pell i van ser encausats, encara les segueixen veient venir. Per a ells no hi ha Ponci Pilat. Per a ells mai no és Setmana Santa.