Francesc Grau i Viader era un soldat de la lleva del biberó que havia participat a les batalles del Segre i de l’Ebre. L’1 de gener de 1939 va caure presoner de les tropes franquistes. I, després d’una breu estada al santuari del Sant Crist de Balaguer, convertit aleshores en camp de distribució de presos de guerra, va ser traslladat als camps de concentració de Logroño i de Miranda de Ebro. Quaranta anys després, va refer aquell viatge per l’espai i pel temps. El resultat d’aquest periple vital va ser Rua de captius (1981), una de les escassíssimes novel·les de caràcter autobiogràfic que descriuen la vida, o més exactament la supervivència, als camps de concentració de l’Espanya de Franco.

La retirada republicana ha generat un gran nombre d’obres situades als camps de concentració del Rosselló, i ens ha llegat la magnífica novel·la K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, que descriu el camp de concentració de Mauthausen, on van ser confinats uns disset mil exiliats republicans. Però els camps de Franco, tot i l’enorme quantitat de represaliats que van encabir, gairebé només han generat silenci.

Algunes dades: el febrer de 1939, en acabar la guerra, la població reclusa es devia situar al voltant de les 550.000 persones. Aproximadament la meitat s’encabien en presons superpoblades (entre 12 i 15.000 a la Model de Barcelona), mentre la resta es distribuïen en camps de concentració (més de cent aleshores) i batallons de treballadors. Miranda de Ebro, l’últim camp preventiu, va hostatjar entre 1937 i 1947 més de 65.000 homes.

La clau d’aquest silenci l’explica Grau a la seva novel·la: “Les enormes matrius dels camps de concentració havien tingut l’eficàcia de gestar una generació d’homes moralment castrats, de parir una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta”. És això el que explica que molts dels qui van patir la duresa d’aquells camps mai no ho van explicar als seus fills.

Rua de captius era, de fet, la segona part de la novel·la Dues línies terriblement paral·leles (1978), on l’autor explicava la seva incorporació a la lleva del biberó i la seva participació a la batalla de l’Ebre. Ambdues van ser publicades per l’editorial Pòrtic, de Josep Fornas. Però aquells anys no volien soroll ni memòria de fets tristos. Els dos llibres es van exhaurir, i van caure progressivament en l’oblit. Tres dècades després, Maria Bohigas, de Club Editor, es va proposar recuperar-los.

Enguany, Club Editor ha publicat també la versió castellana de Rua de captius, a cura de Damià Alou, amb el títol Cautivos y desarmados. Això ens ha permès, a aquells que estimem l’obra de Grau, resseguir de nou els seus camins de memòria.

El 13 de gener, coincidint amb el setantè aniversari del tancament de l’últim camp, l’obra es va presentar a Miranda de Ebro, en un acte presidit per l’alcaldessa, Aitana Fernández. El camp havia ocupat un espai enorme, de 42.000 metres quadrats, i la seva estructura s’inspirava directament en el camp de Dachau, un dels primers oberts per Hitler poc després de l’arribada al poder del partit nazi. Tanmateix, avui només en queda una petita llenca d’espai, entre la via del tren, una fàbrica química i el riu Bayas, nul·lament senyalitzada i molt escassament contextualitzada. Tot i així, des del CIMA (Centro de Interpretación de Miranda Antigua) n’ofereixen una visita ben documentada. En general, Miranda viu al marge d’aquell passat, potser perquè molts se’n van aprofitar, com li va explicar un testimoni local a Francesc Grau quan preparava la novel·la: “¿Ve aquellas casas? Pues se construyeron gracias a la comida que robaron a los prisioneros. Y aquellas de más allá lo mismo. Esto fue una meridenda de negros”.

Ben diferent és el cas de Logroño, on l’Asociación La Barranca para la preservación de la memoria histórica acaba de presentar el llibre, en un acte multitudinari que precedia la celebració del 14 d’Abril. La Barranca és una fosa comuna on en el juliol de 1936 van ser afusellats més de quatre-cents republicans. L’associació ha convertit aquell racó en cementiri civil i espai de memòria. L’historiador Carlos Muntión va organitzar un itinerari guiat per la ruta que va seguir la corda de presos on anava Francesc Grau, des de la plaça de toros, convertida aleshores en camp de concentració, fins a l’estació de ferrocarril, on van enfilar-se en un tren de mercaderies camí de Miranda de Ebro.

El paisatge urbà ha canviat del tot. La plaça de toros va ser enderrocada el 2002, tot i que la gent de La Barranca en va aconseguir rescatar un mapa d’Espanya on els escarcellers mostraven als presos als avanços de les tropes franquistes –un acte més de desmoralització i d’humiliació. L’estació de tren ha esdevingut una imponent avinguda, batejada amb el nom de Juan Carlos I. I el passeig del Espolón, on la corda de captius va coincidir amb les famílies de la burgesia de Logroño que prenien el vermut aquell matí assolellat de diumenge, ha estat també molt transformada; de fet, del llunyà 1939 només en queda un edifici modernista, la casa Garrigosa, construïda per l’avi d’una ex-primera dama catalana que hi tenia un gran negoci tèxtil.

Grau va abandonar el camp de Miranda una matinada freda de la fi de febrer de 1939, camí del Batalló de Treballadors número 9, que aleshores es trobava a las Alpujarras, a la província de Granada.

Avui és possible resseguir la geografia de l’horror en camps d’arreu d’Europa. Recentment (2015), l’estat francès s’hi ha afegit amb l’obertura del Memorial del Camp de Rivesaltes, a la Catalunya Nord. Però a l’estat espanyol els testimonis memorials d’aquell passat es redueixen a un reduïdíssim nombre de llibres i dietaris personals.