Itàlia marca la pedra angular de la decadència del sistema de democràcia parlamentària.  Hi ha constància escrita que va ser Winston Churchill l’autor d’una frase que ha estat adoptada per moltes altres persones sensates: “S’ha dit que la democràcia és la pitjor forma de govern,  si n’excloem totes les altres que han estat provades de tard en tard”. Però aquesta forma de govern per aquesta part del món ha entrat en caiguda lliure. Almenys si parlem de resultats i credibilitat. Cosa que no deixa de sorprendre, disgustar i espantar en el cas d’Espanya –Catalunya inclosa, a la força- perquè la democràcia és un sistema inèdit en la història de “la nació més vella del món”, segons proclama el nou patriotisme celtibèric.

Les eleccions italianes d’ahir evidencien aquest profund i potser irreversible descrèdit. Per constatar-ho, només cal donar una ullada a les diferents opcions de govern que s’hi presentaven. Hi trobarem reflectits tots els vicis i problemes que han corcat el sistema democràtic. Un centre esquerra –liderat per Pier Luigi Bersani-, darreríssima versió actualitzada d’una ineficàcia absoluta i de la màxima impotència per aconseguir la més mínima solvència en l’exercici del poder. L’esquerra italiana es fa i es desfà en una dansa d’ineptitud i d’enfrontaments interns que la mantenen viva per allò del mal menor.

A l’altre costat de l’arc ideològic hi ha el partit que lidera Silvio Berlusconi. Allò que podríem definir com la dreta clàssica, en mans ara d’un bàrbar, que deshonora els valors conservadors amb una caricatura salvatge del mateix concepte de democràcia. I no cal dir-ne res més perquè Berlusconi ja ho diu tot ell sol.

Al mig hi ha l’equilibri sensat de la tecnocràcia, el centreesquerra de Mario Monti. O centredreta, segons com. Monti representa el seny, la necessitat de recuperar l’equilibri necessari per traure Itàlia de l’opereta i mantenir-la en el tauler de joc de l’Europa més solvent. Però tot això sense èpica i amb escàs convenciment. Una alternativa, doncs, que demana sacrifici i avorriment. Una opció que rebutgen els esperits temperamentals, que tant naixen, creixen i es mantenen a Itàlia.

I finalment hi ha l’antisistema, més ben retratat que enlloc. És un còmic el qui burxa les vísceres desordenades dels italians acusant els polítics de tots els mals que pateixen, donant ales a l’alegria de la revolta i al desastre de les conseqüències que se’n podrien derivar. Beppe Grillo és la sàvia combinació entre la indignació estèril, la burla cruel de la realitat i la immaduresa més trista.

Aquestes són totes les alternatives que pretenen Itàlia. L’amarga constatació que, sigui quin sigui el resultat, tot serà per a pitjor. O no. Perquè si Churchill definia la democràcia com el millor dels pitjors governs, Aristòtil sentenciava que “en les democràcies les revolucions són gairebé sempre obra dels demagogs”.