Cap a finals dels anys 80, durant el transcurs d’una festa dedicada a la sexualitat que organitzaven els psicòlegs valencians amb motiu de l’arribada de la primavera, vaig tenir ocasió d’escoltar el sociòleg Josep Vicent Marqués dissertant animadament sobre l’amor. Marqués aleshores gaudia d’un gran prestigi acadèmic i era molt popular a causa de les seves col·laboracions a la televisió. El recordo com un tipus madur, elegant, corpulent, de mirada penetrant i amb una veu seductora. Assegut en un banc dels jardins de l’exuberant Villa Amparito, a Rocafort, el darrer refugi d’Antonio Machado durant la guerra civil, el sociòleg dotorejava envoltat d’un eixam de dones més joves que ell que se l’escoltaven embadocades. “L’amor, la passió”, recordo que va dir més o menys mentre agitava en l’aire un got de whisky, “dura aproximadament uns tres anys... després d’aquest temps tothom deuria canviar de parella”.

L’explicació queia d’una banda de la biologia i, de l’altra, de la sociologia, en definitiva de com ens havíem muntat al nostre costat del món la vida col·lectiva. La família, els interessos, totes aquelles coses... El cas és que aquella sentència, jove i empardalat com estava, em va caure com un gerro d’aigua freda. És clar. Amb aquella perspectiva, vull dir amb l’amor sota l’amenaça d’allò efímer, de la condició animal de l’home, què creure’s i què no, doncs, dels versos de Benedetti, de Neruda, d’Estellés, de Martí i Pol, Ferrater, March...?. Com tornar a plorar sense caure en el risc de fer el ridícul escoltant aquells mots de Francesco De Gregori... dovunque sei si me cercherai sempre per sempre dalla stessa parte mi troverai...? I encara, de ser veritat el que deia, no hi havia cap dubte que vivíem envoltats de farsants, començant, naturalment, pels nostres pares, aparentment feliços en els seus matrimonis malgrat el pas destructor del temps. Malgrat totes les tragèdies personals patides al llarg de la vida en la solitud del propi jo, intransferibles, de vegades incomunicables, rompedores d’autèntics abismes entre les persones. Decebedor i trist. Engrescador... també.

Com sigui, sempre vaig dubtar de l’afirmació de Marqués. Per força, l’amor etern, el que s’ancora en la memòria com un vaixell enfonsat entre esculls, havia d’existir ni que fos en l’ànima d’un grapat d’irreductibles disposats a plantar cara a la velledat, a la decadència, al cansament de l’altre, a la vulgaritat asfixiant d’allò quotidià. I vet aquí que fa quatre anys dos ancians em van venir a donar la raó en part, si més no. La tarda del dijous 21 de novembre de 2013, Bernard i Georgette Cazes, de 86 anys, van agafar una habitació en el luxós hotel Lutetia de París, a l’encreuament del bulevard Raspail amb el carrer de Sèvres, situat a mig camí dels barris de Montparnasse i Saint Germain-des-Prés. En aquell mateix hotel construït als Années Folles, abans que ells, havien sojornat Antoine de Saint-Exupéry, Picasso, Matisse, James Joyce o l’adorable Josephine Baker, entre molts altres. L’abril de 1921 el general de Gaulle i la seva dona Yvonne van passar la nit de noces en l’establiment i en els 40, els serveis del contraespionatge alemany van establir la seva seu. Quantes confidències entre llençols de seda, quantes nits de tendresa no hauran conegut les parets d’aquelles habitacions?.    
 
Els dos vells amants van arribar a l’hotel a les set tocades només amb una petita maleta. L’endemà al matí -expliquen les cròniques- un empleat de l’hotel se’ls va trobar a tots dos morts, estirats al llit, l’un al costat de l’altre, agafats de la mà. Tenien el cap tapat amb una bossa de plàstic i havien deixat dues cartes, una a la família i una altra a la Fiscalia explicant els motius de la seva dràstica decisió adoptada molts anys abans. Volien abandonar junts serenament la vida perquè els aterrava la separació i la dependència més que no pas la mort. Havien triat aquell hotel perquè era l’indret on ella es va retrobar amb Bernard acabada la guerra, després que aquest passés cinc anys de captiveri a Alemanya. La parella s’havia conegut a Bordeus seixanta anys abans, quan estudiaven, i mai no s’havien separat. Ell era un economista conegut i ella una professora de lletres i de llatí autora de diverses obres. De joves, Georgette va ser una xicota prima i esvelta, bruna, amb els cabells d’atzabeja, uns ulls foscos com la nit i un somriure de noieta feliç. I Bernard, un xicot abrinat, de cabells clars i mirada encisadora.

Cal concloure, certament, que potser es van amar eternament. De fet, podríem deixar-ho aquí i en paus, contradir l’agut Josep Vicent Marqués que des de l’infern fa anys que compta divorcis i separacions mentre s’acaba tot el whisky del cel. Però, de veritat, va ser així?. Vull dir, radicalment així. De vegades, m’inquieta pensar com van ser els seus darrers moments. De quines coses van parlar. S’amagaven algun secret? Segur que sí. I el van posar al descobert? Tal vegada hi va haver un darrer retret, definitiu, únic, mai escoltat fins aleshores? Algú dels dos va insinuar potser com hauria estat la vida sense l’altre?. Quantes solituds es van callar l’un a l’altre?. Segons quina fos la resposta és evident que Marqués faria un salt d’alegria o deixaria anar una frase tan irònica com amarga. Mai no ho sabrem, però. Ben mirat, millor així. Una vegada més, no suportaria el desengany.