“Una novel·la del meu temps d’infància explicava que a Déu, quan feia els éssers humans, n’hi va sortir un de diferent, original, com d’una altra espècie, però humaníssim, que vessava gràcia al seu voltant. Déu va entendre que també l’hauria de tractar d’una manera diferent”, escriu Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Felix d’Araguaia. Casaldàliga, un dels homes més bons i més valents del planeta ha adreçat aquesta carta-felicitació a la Fundació Ampans, de Manresa, entitat que enguany celebra el mig segle d’història. I quina història! Ampans va néixer el 1965 com una petita associació sense ànim de lucre impulsada per un grup de pares i mares de la comarca del Bages preocupats per l’educació i integració dels seus fills amb discapacitat intel·lectual.

Un servidor, que és nascut a Manresa, ciutat on va viure les seves primeres dues dècades i mitja de vida, sempre ha sentit a parlar d’Ampans, aquella organització que fa possible que centenars de persones de totes les edats tinguin l’atenció educativa, social, laboral i creativa necessària. Ampans, a Manresa, al Bages, és un exemple de la feina ben feta, del somni català d’aixecar del no-res un centre de referència per a tantes generacions de gent de la Catalunya central. Aquests dies la Fundació Ampans, dirigida per Toni Espinalt, cap i casal d’un immens equip humà, celebra les noces d’or organitzant actes de tot tipus. El proper dimarts, dia 23, en Pep Guardiola és la persona convidada en un acte on es parlarà “de la nostra força, la nostra gent”. Parlarà en Pep i l’escoltarem, però penso que en Guardiola, que sempre ha estat proper i generós amb Ampans, parlarà en nom d’una comarca eternament agraïda a una fundació que pels que hem nascut a Manresa –o els que ho han fet a Santpedor- és més que una fundació.

Ampans és l’exemple d’un país, Catalunya, i d’una societat capacitada per fer front a grans reptes, a  tots els reptes, si s’ho proposa, si hi creu i s’ho no es fa enrere. Ampans és l’esperança que tot és possible. Ampans és la llum que mai s’apaga davant tanta tonteria dels nostres temps. Ampans és l’equilibri de tot plegat, el punt de referència per valorar la nostra mediocritat o la nostra excel·lència.

Al món passen moltes coses. I val la penar parlar-ne. Avui hagués pogut escriure d’en Duran –encara no ha plegat?-, o de l’alcaldessa Colau –que tingui sort-, o del triplet –encara emocionat- o del comunicat del meu amic Jan Laporta -penso que tornarà a ser president del Barça. Però no podia escriure res sense felicitar abans Ampans, explicar-vos qui són i per què val la pena llevar-se cada dia ben d’hora ben d’hora. Creieu-me, són molt bons.