Ja us aviso, avui penso en veu alta, atrotinada per les temperatures extremes. Penso en la jornada de diumenge i obro l'ordinador per llegir: Ariadna Oltra sua la cansalada, però el debat arrasa en audiència, un dels titulars del Nació d'avui. Efectivament, un 23,2% de share el debat i un 18,2 % de share l'anàlisi conduïda per Xavier Graset. Són xifres astronòmiques en general i en concret per estar en època prevacacional, esgotats de les feines, amb ganes de jaure amb l'encefalograma pla en algun refugi climàtic on tinguin a bé acollir-nos.

Aquestes dades de seguiment em porten a creure que realment la població tenim moltíssima paciència i estem realment molt més implicats del que el desgast general ens pot portar a pensar. M'emociona aquesta resiliència. I és la clau del perquè globalment ens en sortirem. Tot i estar esgotats tot i que l'empirisme ens diu allò de "tots prometen coses i quan arriben al poder ja se sap" seguim confiant, seguim creient, ens seguim escoltant als nostres potencials representants. Com és que -especialment els catalans- tenim tanta paciència? És paciència? És resiliència? O és que realment no tenim cap altra opció i, ja que hi som, ens tirem de cap a la piscina?

Sigui com sigui avui soc vinguda a mostrar la meva fascinació cap a aquesta energia incansable. Diumenge anirem religiosament a votar quan possiblement el que més ens vindria de gust seria estar fotent-nos un vermutet amb olives i anxoves de l'Escala al balconet de casa gaudint de la brisa sahariana que ens acompanya aquests dies. Em fascina no haver sentit reiteradament la frase "haver d'anar a votar amb aquesta calor". Em fascina però crec que és un símptoma de diverses coses. Per una banda, la majoria de la població ha desterrat el "hem de" conscients que ens agradi o no és l'única eina per combatre l'onada -ja no de calor- de regressió en drets als col·lectius vulnerables que s'està estenent per tota Europa.

Per altra banda -i aquest em preocupa força més- percebo que la por és un dels factors que convida més al meu entorn a moure's diumenge encara que caiguin 40 graus a l'ombra al Pla de l'Estany. La por. La por és molt potent (també ho és per fer calar segons quins missatges populistes que entronquen amb ella) i la sensació de por del meu entorn em fa por. Fa por veure la por en els ulls de la gent, la por a perdre drets i llibertats que ens semblava que mai no podien recular i que els últims resultats i declaracions públiques ens confirmen que sí que pot passar (només cal veure el cas de Meloni i la seva actuació respecte als fills de parelles homosexuals).

A tot això, sembla que la calor extrema que està atacant Catalunya aquests dies sigui com una banda sonora temporal que acompanya l'acalorat clima que hi regna oi? Per si la tensió no era prou ferma, per si els votants no anem prou peix en diferenciar opcions polítiques amalgamades i difícils de destriar, patapam, ho hem de fer a 40 graus o refugiats sota l'aire condicionat (si és que en tenim) sentint-nos culpables per contribuir encara més a l'escalfament amb el nostre pingüí casolà. Una calor insuportable que personalment m'asfixia... ah calla que potser no és la calor i és només el panorama. No sé ben bé que és però ahir veient el debat m'hagués posat -de tenir-ne- l'aire condicionat a 30 graus per intentar respirar entre tantes fake news, dada esbiaixada i afirmacions simplistes. Els verificadors no donen l'abast amb tanta matèria primera i mentre nosaltres intentant destriar el gra de la palla, nedant a contracorrent i buscant una mica de brisa. La sensació és de 5.000 assecadors d'aire calent contra la cara i la teva única eina és un vot, un petit ventall de propaganda que obre justet i fa l'aire just per mitja inspiració.