Mesos abans de la República, les forces que volien canviar Espanya es van reunir a Sant Sebastià per al famós pacte, que incloïa el reconeixement del dret a l’autonomia de Catalunya. Catalunya portava anys bregant per tenir un espai propi dins d’Espanya i en aquell moment va sentir que tocava el cel amb les mans: era l’oportunitat de tenir un bon encaix espanyol. Ja sabeu com va anar: no només es va esfumar l’”Estat propi” –literalment- sinó que l’Estatut de Núria va perdre, a les Corts, 18 articles i el preàmbul. Més o menys el mateix que va passar durant la Transició: un nou pacte i tota la maquinària pesant de l’Estat aplicada a frenar l’autonomia, per part de la dreta, de l’esquerra i de més enllà. I amb els catalans –CiU en aquest cas- estintolant l’estabilitat, pel que pugui passar. En aquells anys, la promesa d’una nova Espanya, federal és clar, l’encarnava Carme Chacón.

La nova Espanya és avui Podemos. Canviarem Carme Chacón por Gemma Galdón, que diuen que serà la candidata d’Iglesias a les generals. Una dona potent, radical, intel·ligent i a qui la independència no li fa ni fred ni calor. Un projecte espanyol. És veritat que Podemos vol canviar Espanya, com volien els republicans dels anys 30, però no pas a favor de Catalunya, això li és indiferent. Podemos no reconeix Catalunya com a subjecte polític. Catalunya és una part qualsevol del seu projecte espanyol. Per tant, busca el mateix electorat que votava massivament a la Chacón: periferia metropolitana, que parla més castellà que català, que no és excessivament espanyolista, que és progressista, que té una edat i que encara venera Felipe González. Canviar Espanya. I Catalunya, que s’apanyi dins d’aquest marc.

Bé: no hem d’esperar res de Podemos, però hauríem de saber aprofitar el desig de canvi per atreure votants al projecte català. La regeneració catalana l’ha de fer el sobiranisme. La regeneració espanyola l’ha de fer Podemos. Una aliança? Pablo Iglesias no pactarà ni amb la seva mare.