Durant els darres mesos, quan algun mitjà preguntava Rajoy pel candidat a les europees aquest deixava anar una mirada d'autòmat. No era l’únic. Cap dirigent popular no s’hi volia pronunciar. Fins i tot l’home del somriure etern, González Pons, mirava els periodistes desapassionadament, com aquelles fruites podrides que romanen a les branques dels arbres. Si algú hi insistia, Rajoy pensava, Cospedal reia, Floriano recordava el passat i Margallo disparava bajanades. El candidat de Rajoy per a les europees era el seu habitual immobilisme, el de Cospedal “nuestro proyecto político, que está por encima de  nombres y apellidos”, el de Floriano era l’herència de Zapatero i el candidat de Margallo, que apareixia amb uns músculs que quedaven inservibles durant l’estona que durava cada roda de premsa, Catalunya.

Segurament, el retard en la nominació del candidat no responia a cap tàctica, més aviat ha estat l’expressió de l’estratagema de la insuficiència. Però la tàctica de Rajoy d’eternitzar la presa de decisions, de deixar-les per a l’infinit, començava a portar una part dels seus votants cap a la desconfiança: “empiezo a pensar que Europa no es una prioridad para Rajoy y me tendré que plantear mi voto”, afirmava un contertulià d’una emissora de l’Església fa un parell de setmanes. Aquesta postergació cap a l’infinit, l’afàsia inquietant que porta Rajoy a no moure gairebé mai ni un dit, sovint invalida els criteris que permeten comprovar si s’estan assolint o no els objectius polítics amb els quals es va presentar l’any 2011 (si és que en tenia, clar), i això ha creat angoixa en una part de l’electorat conservador.

Amb aquest anunci del candidat a hora horada, en l’últim minut de la pròrroga, Rajoy ha tornat a demostrar que, el seu, és un projecte que participa en una empresa categòrica, i que desenvolupa les accions de la política del dia a dia dividint-se constantment en un personatge que defalleix en el present i que, de tant en tant, quan hi ha alguna situació de conflictivitat social que se li esmuny de les mans, reneix dins del seu suposat projecte polític. Es tracta, però, d’un renaixement que sempre es projecta en “l’endemà”. De fet, en els dos anys i mig que porta com a president, ja s’ha evidenciat que, més que un cos polític carregat de mesures per afrontar el present, és un dirigent polític ofegat en l’absència de solucions per a les qüestions que té a sobre la taula: increment de l’atur, la corrupció, Catalunya, etc.

Nosaltres esperarem que els eurodiputats catalans que surtin escollits siguin plenament conscients del que representen. I més encara després la la portada als nassos en forma de “no” el dia 8 al Congrés. Els qui encapçalen les llistes europees dels partits catalans potser s’han quedat sense cap Òscar per recollir, però el més important és que siguin capaços d’interpretar les coses que passen aquí i d’explicar-les a la resta d’Europa. I també confiarem que no s’allunyaran de l’espai humà compartit per la majoria de la societat catalana, perquè, no ho oblidem, des del passat 11 de setembre, la terra de les ciutats i dels pobles de casa nostra es manté amerada d’una pluja de gent agafada de la mà, per això, aquesta terra, encara desprèn vapor, un vapor que exigeix que es gestioni intel·ligentment la força que l’empeny i la serenitat que, de vegades, el fa dubtar.

Ara falta que els eurodiputats catalans assimilin aquest vapor com si fos la seva segona pell, que sentin que el vapor i ells es protegeixen mútuament, que notin que els desitjos de la gent pertanyen als seus sentits i que, a l’Eurocambra, encara que no aspirin a cap Òscar, puguin representar l’escenari d’un sol so, el so de la respiració de Catalunya.