Les eleccions al parlament andalús han deixat un mapa polític més plural i més fragmentat que el que hi havia ara, però PSOE i PP continuen sent-hi els dos primers partits. Proporcions al marge, però, es tracta d’una composició política identitàriament espanyola, strictu senso. Les sigles en nom de les quals els diputats ocuparan els seus escons són sigles que, a partir d’ara, es veuran també en altres parlaments, inclosos el congrés i el senat d’Espanya, les úniques sigles que, segurament, s’aniran repetint a pertot. No estem davant d’un procés de pretesa renovació i regeneració política andalusa, sinó exclusivament espanyola. No hi ha, doncs, a l’assemblea parlamentària andalusa, cap formació política estrictament andalusa, que representi un projecte polític pensat en exclusiva per a Andalusia, sinó que es tracta de formacions polítiques d’àmbit estatal, amb un projecte únic per a Espanya, que es presenten a les eleccions a Andalusia, de la mateixa manera que concorren a les eleccions a Múrcia o a la Rioja. I, malgrat això, des del punt de vista legal, Andalusia és, com assegura l’article 1 del seu estatut d’autonomia, una nacionalitat històrica que, paradoxalment, no disposa de forces polítiques nacionals, sinó subsidiàries d’altres d’àmbit estatal espanyol.

El nom més destacat de l’andalusisme o nacionalisme andalús és el de Blas Infante, el qual, el 1915, al voltant de l’Ideal Andaluz, reivindicà la personalitat andalusa i, amb els ulls mirant l’experiència catalana, la creació d’un òrgan administratiu com la Mancomunitat d’Andalusia, per tal de cohesionar, articular i modernitzar la totalitat del territori andalús. Tres anys després,  a Ronda, una assemblea andalusista hi aprovà la bandera i l’escut d’Andalusia, el 1919 el manifest andalusista de Còrdova definia Andalusia com a realitat nacional i, el1933, les Juntes Liberalistes, encapçalades per Blas Infante, aprovaven l’himne andalús. Llavors es formà la Pro-Junta Regional Andalusa, amb l’objectiu de fer prosperar un estatut d’autonomia que la Guerra Cvil va convertir en un somni impossible. Blas Infante, que sostingué una magnífica relació amb Lluís Companys, acabà els seus dies com el nostre president, afusellat per les bales assassines del franquisme. El 1983, el parlament andalús el nomenava per decret “pare de la pàtria andalusa”.

En realitat, però, la voluntat d’autogovern ja arrencava del segle XIX, si més no del 1883, amb la constitució federal redactada a Antequera. Mort el dictador, el Principat de Catalunya, Galícia i el País Basc de les tres províncies, accedeixen a l’autonomia per la via ràpida, l’article 151 de la constitució espanyola, pel fet d’haver tingut estatuts d’autonomia abans del franquisme, i no pas pel 143, o via lenta. Llavors es produïren un seguit de fets certament singulars. En els moments anteriors a l’estatut andalús, la província de Huelva es plantejà de separar-se d’Andalusia per a integrar-se a Extremadura, mentre el partit governant a l’estat, UCD, defensava la creació de dues comunitats autònomes diferents, amb dos parlaments, dos governs i dues banderes: Andalusia oriental i Andalusia Occidental, seguint el model de les dues Castelles, un cop se n’escindia la província de Madrid, fins llavors castellana. Un acord entre Adolfo Suárez i Felipe González, representants dels dos primers partits espanyols, acordava un estatut d’autonomia únic per a les vuit províncies andaluses, però sense Ceuta i Melilla, i l’accés a l’autonomia per la mateixa via que catalans del Principat, gallecs i bascos i definia Andalusia com a “nacionalitat històrica”. Sorgí llavors l’entrebanc d’Almeria, on el nivell de participació era inferior a l’establert legalment, motiu pel qual l’estatut no podia entrar en vigor, ja que no podia quedar oficialment ratificat. El PSOE proposà repetir-hi el referèndum i la UCD optà per la via lenta de l’article 143. Finalment, un nou acord entre A. Suárez i F. González, burlà la legislació vigent, féu un veritable joc de mans legal, una argúcia política i “per motius d’interès nacional” les corts aprovaren la substitució dels resultats populars a Almeria, pel criteri de diputats i senadors de la mateixa província i “a otra cosa mariposa”...

El 2007, Andalusia tirava endavant un nou estatut, on es parlava de la “robusta i sòlida identitat” andalusa i es feia referència a la “voluntat inequívoca per l’autonomia plena enfront dels que no acceptaven que fóssim una nacionalitat al mateix nivell que les que s’acollien a l’article 151 de la constitució”. De llavors ençà, sempre hi ha manat el PSOE, mentre, a Espanya, els andalusos Felipe González i Alfonso Guerra tallaven el bacallà i feien l’AVE de Sevilla, abans que en qualsevol altre punt del territori. Expresidents de la Junta d’Andalusia i antics consejeros es convertien en ministres i triomfaven a Madrid. Sense partits “nacionals” amb vocació de majoria i cultura de govern, el PSOE ha estat, de fet, el partit dels andalusos, aquell amb el qual més s’identificava la població, aquell que els semblava que millor podria representar i protegir els seus interessos. El PSOE andalús ha estat i és la gran reserva de vots per al partit a nivell estatal i, des del parlament andalús, sovint s’ha recorregut a Catalunya i no a Madrid, com a dinàmica de confrontació nacionalista i enemic exterior contra el qual derivar tot malestar,  semblantment a Extremadura. Sense ser un partit nacionalista o regionalista andalús, a la pràctica el PSOE n’ha fet més que cap altre, de manera molt semblant al PP de Fraga a Galícia o bé al PP de Cañellas a les Balears.

Amb una estructura econòmica endarrerida i un entramat políticoempresarial pel cap baix singular, Andalusia no ha tingut sort en la seva vida com a poble. Com Jalisco, on els charros i el tequila s’han convertit en els referents identitaris internacionals de Mèxic, a Andalusia li ha passat una cosa similar amb el flamenco i els toros, pel que fa a Espanya. Internacionalment, s’associa la imatge d’Espanya a uns referents culturals o folklòrics que ho són només d’Andalusia. Lamentablement, els “señoritos”, les grans famílies latifundistes, la picaresca, el nivell sorprenent d’analfabetisme que encara hi queda, el PER, la corrupció, els toreros i cantants, folklòriques i famosos de pela amb deu, són l’enfilall inacabable de tòpics que han perjudicat, enormement, la imatge d’un poble que es mereix molt més. Habitualment, el recurs tronat a certes preteses virtuts (la gracia, la simpatía, el señorío, el arte, el poderío, etc) ha estat un factor anestesiant que impedia de veure les injustícies socials existents, la desigualtat d’oportunitats i els abusos de tot tipus i, en conseqüència, no s’estava en condicions de canviar l’estat de coses. L’emigració ha estat l’única sortida que sovint hi han tingut els que volien fugir de la misèria, el subdesenvolupament i el caciquisme. El relat d’aquesta tragèdia col·lectiva ja va ser fet, el 1970, per Alfons Carles Comín, amb Noticia de Andalucía.

Experiències com el Partido Andalucista, abans Partido Socialista de Andalucía, amb personatges com Alejandro Rojas Marcos o Pedro Pacheco, que van arribar a tenir grup parlamentari propi a Madrid i dos diputats al nostre Parlament, havien han estat esborrats. I la mateixa Izquierda Unida, tan important en altres èpoques, amb referents com el de Marinaleda o el Sindicato de Obreros del Campo, han estat desplaçats a la cua de la representativitat popular. Altres formacions com la independentista Nación Andaluza tenen un paper irrellevant en la política quotidiana i, més encara, Liberación Andaluza, que propugna una Andalusia independent amb uns límits geogràfics superiors als actuals i l’àrab com a llengua oficial, mentre alguns dels seus membres s’han convertit a l’islam per a tornar a les arrels. En fi, no sembla fàcil de poder tenir un projecte propi de nacionalitat històrica, sense forces polítiques pròpies d’aquesta nacionalitat, disposades a governar i a fer la revolució encara pendent a Andalusia: la de la propietat de la terra, l’accés a la cultura i a un treball digne i degudament remunerat, sense haver d’emigrar. La modernització democràtica, econòmica,social, política i cultural d’Andalusia, haurà de continuar esperant. I ens sap greu, de debò, que així sigui, sobretot a aquells que coneixem el paisatge andalús i la seva gent i tenim amics i coneguts que, de Catalunya estant, compromesos en el nostre procés d’emancipació nacional, no poden deixar de girar la vista cap al sud de la península, amb enyorança i amb ràbia, tot desitjant un futur millor per al que va ser la seva terra o la dels seus avantpassats. S’ho mereixen. Un dia, el tindran.