En qüestió de dies, Andorra estrenarà cap d’estat o, més ben dit, nou co-cap d’estat en la persona d’Emmanuel Macron, president de la República Francesa, en qualitat d’hereu del comtat de Foix. L’altre cap d’estat continuarà sent l’arquebisbe Joan-Enric Vives i Sicília, com a titular de la diòcesi de la Seu. No crec, però, que Macron ho tingui gaire present ni, encara menys, que això li tregui el son. Altres maldecaps ha d’atendre abans d’aterrar a la vall pirinenca, l’únic estat del món amb el català com a llengua oficial única, però en un entorn on l’espanyol i el portuguès són les llengües de carrer i de vida, amb l’excepció de les institucions. Tot un presagi del que ens pot passar en el futur, per aquests verals, si badem gaire, defensant segons quin tipus de discurs sobre la llengua.

Els francesos han votat per dues opcions polítiques que no són aquelles dues que, de la segona guerra mundial ençà, s’havien repartit el poder. Els partits tradicionals, doncs, socialistes i hereus del gaullisme, han saltat pels aires. L’electorat francès ha votat en contra de, més que no pas a favor de, a despit que ara no hagi calgut posar-se al nas cap agulla d’estendre roba anant a votar, com va passar amb Chirac. Si, al capdavall, s’ha imposat barrar el pas al feixisme, l’adhesió a allò que representa Macron no s’ha produït des de l’entusiasme, sinó des de la resignació. No se’l votava tant perquè ell fos el president de la República, sinó perquè la presidència no recaigués en Le Pen. Es dóna la circumstància que les sigles que han arribat a la segona volta, sobre les quals han hagut de decidir-se els francesos, En Marche, que té la presidència de la República, no compta amb cap diputat, ni un de sol, a l’Assemblea Nacional, mentre que el Front National en tenia només dos. Es tracta de Gilbert Collard, membre del Partit Socialista durant 28 anys, i de Marion Maréchal-Le Pen, la diputada més jove de la història, neboda de Marine i que just acaba de plegar com a militant del partit de la tieta. Entre cap i un diputat, doncs, tenen a l’actual Parlament aquells que han arribat a l’esprint final a les presidencials. El terratrèmol de sigles, doncs, ha arribat al 10 de l’escala de Richter.

Emmanuel Macron, ha fet En Marche, amb les mateixes inicials per a les sigles que les del seu nom. I ha afegit, el marsellès lema de Marchons, marchons, a consciència, per competir en patriotisme amb Le Pen. La gent ha votat, entre altres motivacions, pel no-partit, per un moviment bastit al voltant d’una persona percebuda com a preferible a Le Pen, però que, de fet, connectava molt millor amb les elits dirigents de tota la vida. Era, alhora, la defensa de la democràcia i els valors republicans, sí, però també significava la continuïtat del statu quo de sempre. En certa manera, ha estat una nova confrontació entre Hillary Clinton i Donald Trump, però amb la diferència que en aquest cas ha perdut Trump i ha guanyat Clinton. I tothom pot descansar tranquil, perquè la previsibilitat de les polítiques que vindran està del tot apamada. Macron ha de formar govern i nomenar uns càrrecs que, previsiblement, seran els candidats estrella a les legislatives del juny, per a les quals ja ha dit que hi haurà candidatures seves a totes les circumscripcions.

Un dels que primer ha manifestat el seu desig de figurar en aquestes llistes ha estat Manuel Valls. Qui no en conegui la biografia política pot haver quedat sorprès per la seva afirmació recent, del tot contundent: “El Partit Socialista és mort”, ha dit, i tot ha començat a tremolar. En realitat, ja n’havia avançat la defunció el 30 d’abril de 2008 quan aparegué el seu llibre Pour en finir avec le vieux socialisme..et être enfin de gauche!, on ja proposava eliminar el mot “socialista” del nom de partit i definia el socialisme com una bella utopia per a lluitar contra el capitalisme del segle XIX. L’esquerra francesa, doncs, passa per una crisi profundíssima, en particular aquella que es reclama de la socialdemocràcia, la més immersa en un procés galopant de desorientació i perplexitat. El cert és que dels quaranta-set milions i mig d’electors francesos, un 25%, dotze milions, va decidir no anar a votar i un 9%, més de quatre milions, va optar pel vot en blanc o nul com a forma de protesta. “Comprenc la còlera i el malestar”, va dir la mateixa nit Macron, en relació a tanta gent desprotegida políticament i socialment. Ell mateix va obtenir vint milions i mig de vots (el 43% del cens), enfront dels quasi onze milions de Le Pen (el 23%). Mentrestant, el cert és que l’esquerra ha desaparegut de la segona volta i una part de l’esquerra més radical pot haver anat a parar a fer costat a Le Pen, pel seu vot antiglobalització, de malestar davant la gestió dels fluxos migratoris i enfront de la precarietat laboral. Allà i aquí, l’esquerra necessita un discurs i un projecte útil per a la majoria i d’acord amb l’època que vivim, deixant de viure de renda de les glorioses banderes del passat. Mentrestant, Brice Lafontaine, líder del partit nord-català Unitat Catalana, ja va donar suport a Macron des del principi i es mostra esperançat amb les decisions que aquest adopti. Sembla que la ratificació de la carta europea de llengües regionals o minoritàries en podria ser una. Oidà, que diria aquell. Més val això que res, sentenciava Sòcrates...