Votarem el que hàgim de votar, però la llista sense polítics és una pirueta infantil. Ja em direu què té d’especial una llista de celebs –alguns dels noms que sonen no estan qualificats per fer de diputats—, i alhora pactar un govern de polítics. Si el país no és capaç d’assentar un lideratge clar i de deixar les disputes per l’hegemonia per després, potser que deixem córrer la idea d’arribar a la independència, perquè una cosa tan seriosa com començar un nou país no es pot fer jugant amb gelosies de criatura i solucions de parvulari. I això és exactament el que diuen les enquestes. La política, al capdavall, és una cosa seriosa i els acabats d’arribar-hi creen disfuncions –com demostra l’Ajuntament de Barcelona, que encara no s’han aclarit amb el fet de tenir-hi només un grapat d’escons. Massa apetència de poder a tot arreu, i poc seny. Però hi insisteixo: farem el que hàgim de fer.

Per una raó. Perquè per primera vegada ens han entrat en joc elements tòxics. Fins ara, l’argumentació espanyolista estava acotada en PP i C’s, que feien el seu fet sense trencar esquemes, i després hi havia el camp variat del catalanisme convencional. El país aguantava. Però la nova esquerra ens està desmuntant el país. Dos elements tòxics: Podemos (de la mà de les construccions teòriques de Gemma Ubasart) i la Teresa Forcades, que ha entrat en un deliri personalista poques vegades vist. En el mig, els baliga-balagues d’ICV, que volen sobreviure tot donant suport, matisat, a la tesi de classe obrera contra oligarquia. El problema és que Artur Mas s’oposa a l’oligarquia –el duranisme, per entendre’s-- i que el PSC hi coincideix (perquè és tercerviista). De manera que l’esquema clàssic no funciona. Llavors la Forcades diu: un procés “neoliberal” no el volem. Neoliberal, dona? I afegeix, com si Grècia no existís, que no pagaran el deute català. A qui?

La Usabart és pitjor, perquè enfronta identitats, parla d’”odi a Mas”, activa reaccions instintives contra el procés i pivota sobre el ressentiment que ningú fins ara pretenia utilitzar. La Usabart fractura allò que era consens social. I trenca un sobreentès: que a Catalunya ha de manar un projecte català, i això significa que s’ha de comptar amb la classe mitjana. Aquesta revolució, please, que no ens la facin. Dit això, anem a jugar amb les llistes.