... I finalment, després de tant parlar-ne, el rellotge de la nova legislatura s’ha posat en marxa. I ens deixa un avís, per qui pensés en el contrari: la normalitat no tornarà, de forma immediata, a la política catalana. El ple de constitució d’ahir ens deixa la imatge d’Ernest Maragall, amb un discurs anòmal per a un president de mesa d’edat, respost amb males cares i queixes des de l’oposició igualment anòmales per un ple tant inicial. Els anòmals llaços grocs al damunt dels escons buits, que a banda dels 8 diputats absents que representen, poden significar entre 300.0000 i 350.000 vots. Tots ells, ciutadans que el 21-D van exercir el seu dret a vot i que avui tenien de forma anòmala, la seva legítima representació parlamentària vetada.

També hem tingut escridassades de la bancada opositora quan hi ha hagut referència a aquests diputats com a “presoners i exiliats”. I hem tingut la primera queixa, tot i que no (encara) per la via penal, de Ciutadans i el PP. Precisament per criticar que es permeti la delegació del vot dels tres diputats a la presó, malgrat el jutge del Tribunal Suprem fa 4 dies va donar-hi llum verda. Així d’anòmala arrenca la legislatura número XII.

El primer ple, tradicionalment és un dels més tranquils, ja ha començat amb tensions, malgrat el discurs conciliador del nou president Roger Torrent i de l’evident voluntat de JxC, ERC i el PSC de fer la jornada el més planera possible i no contribuir a bloquejos. Per això és evident que la legislatura no només no serà la d’un viatge a la calma sinó més aviat el contrari. El xoc institucional està garantit d’aquí menys de 15 dies, en el primer ple d’investidura, on un pas al costat de Carles Puigdemont és francament inconcebible. I això comportarà un duel difícil de calibrar entre la Mesa del Parlament, els lletrats, els diputats, el govern espanyol, el Tribunal Constitucional i tothom qui s’hi vulgui afegir.

No hem entrat en una legislatura política sinó judicial. Els tribunals decidiran quins diputats poden votar, els tribunals decidiran qui no pot ser investit president. Els tribunals decidiran quins vots del poble tenen representació i quins no. Els tribunals decidiran, en el cas que sortegem tot això, quins diputats poden exercir com a membres d’un govern i quins no. Els tribunals decidiran quines lleis es poden aprovar i quines no. Els tribunals decidiran si el Parlament de Catalunya té marge per fer la seva funció legislativa autònoma. En definitiva, els tribunals decidiran si els ciutadans d’aquest país poden governar-se. I la resposta és que no. Que des del 27 d’Octubre a la nit hi ha un govern a Catalunya afincat a Madrid i els serveis públics segueixen funcionant. Que des de fa gairebé 3 mesos no hi ha consellers ni presidents ni vicepresidents que puguin ser controlats per un Parlament ni interrogats pels periodistes i tampoc s’ha produït una catàstrofe.

Un cop el poder legislatiu i l’executiu estan sota control del judicial, ja no hi ha res a fer. Catalunya és un banc de proves. Un experiment per veure fins a quin punt es pot retòrcer completament un adversari polític, fins a quin punt es poden creuar les línies de la correcció política, fins on es poden arraconar els principis de la democràcia i la representativitat sense generar una revolta. En aquest sentit, l’stress test està superant totes les expectatives. No hi ha revolta, no hi ha problema.