El quart dijous de novembre els Estats Units s’aturen per celebrar Thanksgiving (Acció de Gràcies). L’únic pont de quatre dies de tot l’any i, sense cap mena de dubte, la data més important del calendari festiu nord-americà. A diferència de Nadal, Hanukkà, el Ramadà o la Setmana Santa, el dia d’Acció de Gràcies és una celebració laica, oberta a tothom i específicament americana. Profundament americana.
En un país que té en la immigració i l’èpica del Nou Món un dels seus pilars fonamentals, la festa de Thanksgiving és una eina d’integració. Una tradició que les famílies anglosaxones, irlandeses i italianes comparteixen amb els emigrants globals de les últimes dècades. Una data que ajuda a fer dels Estats Units una comunitat, alguna cosa més que un ramat de tres-cents quaranta milions de persones. Celebrar Thanksgiving en família és una d’aquelles coses que et fa americà perquè ho vols ser, amb papers o sense.
Tot i que l’aportació immigrant ha transformat profundament Catalunya al llarg del segle XX, no és fins als últims vint-i-cinc anys que hem topat de cara amb la immigració global. Persones d’arreu del món amb els que en molts casos no compartim cap substrat cultural sobre el que construir la integració. La societat catalana va justa d’eines que ajudin a relligar-nos com a país i complementin la tasca que l’escola fa a empentes i rodolons. El país necessita avui noves tradicions sobre les quals construir un nosaltres reforçat.
Catalunya necessita el seu Thanksgiving. Una festa compartida, aixecada sobre la tradició, que celebri els valors del país que volem ser al voltant de la cultura pròpia. La diada de Sant Jordi té tots els ingredients per a convertir-se en el nostre dia d’Acció de Gràcies, per celebrar allò que ens uneix i volem que ens continuï unint. Una festa entorn de la cultura i l’amor, el llibre i la rosa. Amb un ingredient comunitari, la passejada, i una part íntima i familiar, l’intercanvi de roses i els llibres. Una diada en què la cultura i la llengua del país hi juguen un paper fonamental, preeminent. Tot plegat en jornada laboral, lligant celebració i feina, per recordar que el treball és un dels valors centrals de la catalanitat.
Catalunya és un país sense inèrcies d’integració, obligat a construir la cohesió sobre la llengua i la cultura perquè no pot fer-ho sobre l’exèrcit i el passaport. Sumar els nous ciutadans a la catalanitat demana anar-los a buscar i construir dreceres que els facilitin el camí. Les tradicions, noves i velles, poden ser aquestes dreceres. En un món en canvi la fluïdesa de les tradicions és més evident que mai. El sociòleg Anthony Giddens ho explicava al seu Runaway World, un assaig de fa vint anys sobre l’impacte de la globalització, les tradicions no es justifiquen per la seva antiguitat. És la repetició, el ritual i el fet de ser compartides el que les defineix i les consolida.
Les tradicions només sobreviuen si desenvolupen una funció que serveix a la comunitat que les celebra i Sant Jordi és avui una festa a la recerca d’una funció. Els missatges i el relat que l’envoltin a partir d’ara en definiran el futur. Aixecar sobre la diada del llibre i la rosa una festa d’integració per celebrar la Catalunya d’ahir i d’avui és el millor servei que aquesta tradició pot fer ara al fil roig de la catalanitat. Una Acció de Gràcies col·lectiva per relligar un futur compartit. Sant Jordi no és de tothom, Sant Jordi és nostre. Sant Jordi és la millor porta d’entrada al nosaltres.