La política internacional és gairebé sempre d’una cruesa exasperant. Múltiples resolucions, per exemple del Tribunal Internacional de Justícia i l'Assemblea General de l'ONU, han afirmat que el Sàhara Occidental hauria de decidir lliurement el seu futur. Tanmateix, més de quaranta anys després de la retirada espanyola, l'estat sahrauí segueix sense existir, i el Marroc en controla la major part del territori. Mentrestant, els mateixos saharauis han hagut de ser testimonis globals de diverses independències d’antigues colònies, que a diferència del seu cas, a priori no gaudien de cap dret reconegut a l’autodeterminació per part de Nacions Unides com ara Bangladesh (1974), Eritrea (1993), Sudan del Sud (2011). Fins i tot, el possible proper nou membre de la comunitat internacional, amb el permís de Papua Nova Guinea, Bougainville, que d’aconseguir fer efectiu el referèndum del 2019, es convertiria en el 194è estat membre de Nacions Unides.
El dret no crea l’estat. El mateix principi jurídic que ha regit la qüestió afirma que ex factis ius oritur (dels fets sorgeix el dret). A la pràctica, una combinació de control efectiu sobre el territori i suport internacional real (o viceversa), fruit dels equilibris de poder i els interessos geopolítics, són els que decideixen qui arriba a ser un nou membre del selecte "club d’estats" que és, en definitiva, la comunitat internacional. Els poderosos conserges de les portes del "club" són els que decideixen qui deixen passar i qui no. Aquest contrast entre el dret i la realitat política explica la decisió que afronten avui els líders del Front Polisario.
D'una banda, mantenir la reivindicació de la independència completa respon a la legitimitat històrica i jurídica del moviment. De l'altra, el Marroc ofereix una fórmula d’autonomia dins del seu estat, amb el suport explícit de potències internacionals influents com França, els Estats Units i, ara ja a cara descoberta, també Espanya, l’antiga metròpoli. Eren els mateixos actors que havien d’obrir la porta de l’ONU a una hipotètica República Saharaui, una autoritat de facto que avui "governa" un territori trossejat, ocupat, i que compta amb menys d’una cinquantena de reconeixements entre els quals no hi ha cap membre permanent del Consell de Seguretat.
Heus aquí el dilema. Per al Front Polisario, acceptar l'oferta d'autonomia significaria renunciar, si més no a curt termini, a l'objectiu de la independència, però podria proporcionar un cert grau de control polític, recursos i reconeixement intern. Rebutjar-la, en canvi, manté la reivindicació històrica, però implica seguir en una situació d'estancament, amb un territori ocupat i una comunitat internacional que cada vegada es mostra més disposada a avalar la proposta marroquina com a "solució realista".
Només el poble saharaui i els seus líders poden resoldre avui l’equació. Cal, però, formular bones preguntes i debatre’n les respostes: És hora de fer una contraoferta? Es referendaria la proposta? Quin suport popular tindria un eventual referèndum d’autonomia? Quin poder donaria als líders independentistes la nova institució “marroquina”? Quines garanties internacionals obtindrien que un règim com el del Marroc respectaria els acords de pau i d’autogovern? Seria un avenç a un retrocés en el llarg camí cap a la independència?
Són preguntes que no ens resulten gens llunyanes. El dilema del Front Polisario no és només una qüestió de principis, sinó també d'estratègia: persistir en un ideal sense perspectives immediates d'èxit, o adaptar-se a una realitat internacional on els valors democràtics estan en retrocés, i cada vegada és més empesa per la realpolitik, qui sap si per esperar noves finestres d’oportunitat. Com en molts altres independentismes colonials i metropolitans, la democràcia i altres triomfs morals poden obrir portes, però, per si soles, no garanteixen la llibertat nacional.