“Durant molts anys, cantar en català era sinònim de ser dolent”, em deia un dia Pau Vallvé, quan es feia dir Estanislau Verdet, en al·lusió a la quinta del rock català dels 90. Bé, l’afirmació mereix introduir un munt de matisacions, i d’altes excepcions, però és cert que aquesta percepció va ser compartida per un important gruix de públic, i de premsa, i també de músics que, quan començaven, preferien fer cançons en castellà o en anglès per tal que no els col·loquessin a la tenebrosa casella de Van de Kul o Terratrèmol. I això va començar a canviar, poc a poc, al tombant del segle, arran d’alguns discos ben simpàtics: els d’Adrià Puntí i Quimi Portet; també els de Glissando, Abús i  Roger Mas. I, naturalment, els d’Antònia Font.

No cantar en la teva llengua, i fer-ho en una altra, perquè tens por que t’associïn amb vés a saber quins cantants d’una altra generació pot semblar un pensament estrany, potser petit, però així érem el 2001. Al capdavall, una cosa semblant havia passat uns anys abans, a principis dels 90, quan la nostra primera generació indie, la de Corn Flakes i Parkinson DC, preferia l’anglès al castellà, l’idioma hegemònic dels 80, per prendre distància amb Loquillo i Los Rebeldes. Crec, en fi, que la nostra relació amb les llengües ha millorat i que ens hem tret alguns vicis del damunt: cadascú compon cançons en l’idioma, o idiomes, que li ve de gust, i ara sí, el català n’és un.

Gràcies a Antònia Font, a cançons que t’atrapaven com “Alegria”, “Dins d’aquest iglú” o “Robot”, vam començar a sentir castellanoparlants habitualment monolingües elogiant un disc de pop en català, esquerdant uns murs que semblaven de granit. Gràcies a ells, molts dels qui gastaven consignes mandroses (“la música en català no m’agrada”, com si fos un gènere) van haver de corregir el tret ni que fos per deixar de fer el ridícul. Gràcies a ells, si més no en part, grups com Mishima, Mazoni o Élena, que havien començat cantant en anglès o castellà, van adoptar finalment la seva llengua natural i, a sobre, bonus track, van comprovar com així les coses els anaven millor que abans. Com a Love of Lesbian o Sidonie quan van canviar l’anglès pel castellà. Escolteu, cadascú farà el que cregui convenient, i hi ha discos de cantautores finlandeses cantats en anglès que són meravellosos, però és difícil fer-me creure que, per a un cantant i lletrista, expressar-se en la llengua natal sigui una opció extravagant.

Antònia Font han estat molt importants, i el millor de tot és que ara la salut de l’escena ja no depèn d’ells, del fet que hi siguin o no, perquè tota una generació de grups ha après a créixer a la seva fèrtil ombra, seguint el seu exemple. El grup que ens ha salvat els mots, associant-los a una música fantasiosa i emocionant, és mallorquí i no sembla gaire nacionalista. El millor servei al país és fer les coses bé. Només hi ha una cosa que no els podré perdonar: per culpa seva patim des de fa anys un degoteig de grups que diuen ser surrealistes i que fan cançonetes sobre astronautes, i això és francament desagradable.