És Nadal, aquesta successió de dates ensucrades en què sembla que tot s’amoroseix una mica i l’entorn fa tot l’efecte d’omplir-se de bones intencions. La música de les botigues i les paradetes al carrer hi deu ajudar: “Arrre borriquito, arre burro, arre”, “Campana sobre campana y sobre campana una, asómate a la ventana, verás al niño en la cuna”, “Dime niño de quien eres, todo vestidito de blanco”, “Ay, del Chiquiritín, Chiquirriquitín metidito entre pajas”, “La nochebuena se vieeene, la nochebuena se vaaaa y nosotros nos ireeeemos, y no volveremos más”, són les cançons que més se senten en aquest país on figura que el castellà hi és un idioma perseguit. La gent va atabalada pel carrer, traginant bosses amb regals i menjar, saludant amb una alegria, segurament sincera, els vianants coneguts que va trobant al seu pas.

Gairebé a la cantonada del carrer, hi ha un home de mitjana edat, repenjat a la paret fitant la gent que va amunt i avall, amb un bellugueig permanent. Ha reconegut un familiar directe meu i, pacientment, s’espera o més ben dit, fa guàrdia, fins que el parent passa just per davant seu i llavors, inflats els pulmons, activada la mala bava i ben esmolada la consigna de catalanofòbia corresponent al dia en curs, amolla: “Apátrida!”. I ho fa amb un crit sec, davant la sorpresa del familiar i també dels altres transeünts, algun dels quals deixa anar en veu alta que l’home no hi és tot... “Apátrida!”. “Apàtrida?”, I ca, home! En la creença popular general, el mot s’atribueix a qui no té pàtria, si bé, segons el diccionari de l’IEC, es refereix a qui “no té reconeguda la ciutadania en cap estat”. Si fos en aquesta segona accepció, el fenomen aquest de carrer tindria raó. De fet va ser amb un passaport d’“apàtrida” que Francesc Macià i els seus, aviat farà ja un segle, van moure’s per Europa i Amèrica internacionalitzant la causa del poble català en el seu combat per la llibertat. Refusaven el passaport espanyol i no podien tenir-ne de català, així que optaren per aquella modalitat legal, llavors habitual amb tants i tants pobles en plena lluita d’alliberament nacional.

Però si el personatge en qüestió volia referir-se a la circumstància que el meu familiar no tenia pàtria, he de dir que, en aquest cas i pel que jo sé, s’equivocava de mig a mig. Perquè de pàtria sí que en té! El que passa que aquesta no és, ni ha estat mai, Espanya. És curiosa aquesta gent que considera que si els altres no tenen la seva pàtria, doncs, automàticament,  ja són apàtrides, és a dir, que o tenen la seva, la mateixa que ells, o no en tenen cap. Si així fos resultaria que el 99,50% de la població mundial seria apàtrida, ja que no seria espanyola... Ignoro què deuria pensar el cridaner de cantonada, vull dir si tenia al cap la primera accepció o bé la segona, però, en tot cas, cal reconèixer que la imprecació en qüestió significa un avenç important pel que fa al nivell intel·lectual i el repertori d’insults habituals del nacionalisme espanyol. Fins ara, el normal era que, algun cop, caigués a sobre un rabiós “Viva España, hijoputa”, expressió que permetia no donar-te per al·ludit atès que un hom no es diu “Viva”, ni “España”, ni “hijoputa”, però l’”apàtrida” d’ara ja posa el llistó molt alt. No serà gens estrany que, per aquest camí, aviat a algú li agafi per escridassar-nos al crit d’“inconstitucionals”, “article 150.2”, “no sereu de la Unió Europea” o bé “fora de l’euro!”. Les coses com siguin, això ja és tota una altra cosa. Com diria aquell, “aquí hay nivel”, malgrat que, de fet, “hi ha molta maldat en este món”...