El judici sobre els poderosos, siguin de l'economia o de la política, és en els nostres temps immisericorde. Qualsevol incoherència en la seva conducta sembla més rellevant que en la vida de les persones anònimes. Potser té sentit exigir-los virtuts que no resistirien l'examen de les vides privades de la majoria (sobre tot dels més tendents a pontificar sobre els que manen). Però amb mesura. Apliquem, doncs, la crítica amb mesura sobre dues circumstàncies produïdes aquesta setmana: la macromulta a Apple i la descoberta sobre el "passat d'educació trilingüe" de la consellera Ruiz.

Apple va fer el que qualsevol empresa o particular intenta: tributar el menys possible. L'Europa que no ha fet els deures en quant a la tan requerida harmonització fiscal no pot culpar Irlanda (almenys no més que a qualsevol altre país del món) per acceptar la radicació en el seu territori d'una bona empresa; està per veure si va donar a Apple un tracte discriminatori favorable respecte a altres empreses amb domicili irlandés, però ni per això ens podem escandalitzar qualsevol dels molts països amb sicavs. I Europa els tolera i fins i tot els alimenta.

Tanmateix, Apple serveix a Europa com a eina exemplaritzant que justifica el seu paper fiscalitzador per sobre de la sobirania dels estats i li permet materialitzar aquesta absurda tendència generalitzada a les fórmules socialdemòcrates que consisteix en pensar que gravar les rendes i els beneficis empresarials de manera asfixiant reportarà una sortida a la crisi que ja no es pot dir així, de tant que dura.

Mentrestant a casa nostra, amb el teló de fons dels dos partits del pacte per la investidura a la Presidència del Govern incloent en les seves mesures per millorar Espanya un augment en el tipus de l impost de societats en la mateixa línia socialitzant que Europa, la consellera Ruiz ha estat enxampada en l'aparent contradicció d'haver "patit" a l'escola l'educació trilingüe que ara titlla d'obsoleta enfront la immersió. No val dir que ella no és responsable del que decidissin els seus pares, titulars del dret a l'educació dels menors. Però és que a més pot haver canviat d' opinió (de fet és militant del que fou CDC des de fa poc), i no està dit que les opcions personals siguin sempre vàlides en l'àmbit col·lectiu. De fet jo penso que si el sentit de la immersió és, com es diu, la seva normalització en l'ús del català, hi ha certs territoris que la necessiten molt més i d'altres que més aviat poc o gens.

A banda deixo que just en el lloc on aquesta concreta Meritxell, la consellera Ruiz, va estudiar potser la seva escola era més regla que excepció i hauria d haver estat a la inversa. Però en tot cas valgui això per criticar a la senyora Arrimadas, i al seu mentor, el senyor Savater, la falaç afirmació que solen fer sobre el tema de la llengua: ha dit la gaditana, per inspiració  del guipuscoà que les llengües tenen dos enemics: els que les prohibeixen i els que les imposen. Com si fossin, d'entrada, totes dues coses iguales; com si, a més, se l'imposés l'ús del català a ella o algú; com si no fos responsabilitat de tota comunitat garantir la supervivència de la llengua que la identifica, si cal, com és el cas, mitjançant el seu conreu generalitzat. Mentir no és segell convenient a la política, i en tot cas no permet distingir-ne la nova i la vella, ja des dels temps en què Ortega va emprar aquesta dictomia.

Apple i Meritxell potser han errat les formes. Arrimadas i Savater han fet quelcom que considero pitjor, perquè afecta directament al fons.