Vaig entrar en aquesta crisi com a fidel i creient socialdemòcrata i no tinc cap problema de dir que en sortiré amb una crisi de fe irreversible. El volum d'injustícia acumulada és tan gran, tan obscè, tan estructural, que he entès que el que patim no és fruit d'una gestió deshonesta del sistema econòmic que ens governa sinó que n'és part consubstancial. Ras i curt, he arribat a la conclusió íntima que, èticament, la defensa del capitalisme és insostenible. I que, sense renunciar a les cures pal·liatives per al dolor d'avui (socialdemocràcia), cal construir una economia compatible amb el pluralisme polític, social i cultural, i tant!, però que funcioni amb lògiques radicalment diferents a la del capitalisme per evitar el dolor de demà. Ha de ser possible fer-ho.

Vaig entrar en aquesta crisi independentista i espero sortir-ne independent. Sóc un independentista clàssic, és a dir, crec que som una nació i que per tant qualsevol hipotètica cessió de la nostra sobirania ha de ser consentida i pactada. No he renunciat mai a les cures pal·liatives de l'autonomisme (vaig ser alt càrrec del govern Montilla), però tampoc no he deixat mai de treballar per la independència.

I ara ve un senyor que resulta que és president de la Generalitat i proposa un pla. Un pla que diu que esquivem les prohibicions de l'estat fent un referèndum en forma d'eleccions, que ens ajuntem tots els del “sí” en una llista i que, si guanyem per majoria absoluta, desconnectem de l'Estat espanyol en 18 mesos. I que després, eleccions amb llistes separades per mesurar la relació de forces esquerra-dreta i aprovació, per part del Parlament resultant, de la Constitució d'una nova República. El senyor en qüestió ens diu, a més, que en aquesta llista unitària el protagonisme no ha de ser dels partits, que la campanya s'ha de pagar amb donacions dels ciutadans, que ell no es tornarà a presentar i que, tot i que li agradaria encapçalar la llista en qüestió, està disposat a anar a l'últim lloc.

Francament, com a home d'esquerres hi veig l'oportunitat somniada no només de debatre-ho tot (l'economia, la democràcia, la justícia, tot), sinó de plasmar-ho en lleis noves. Com a independentista hi veig l'oportunitat d'acabar amb la subordinació política de la meva nació. I com a ciutadà indignat, hi veig la proposta política més agosarada, valenta i trencadora que hagi fet mai un president d'un país europeu, almenys que jo en tingui record.

La proposta de Mas segur que no és perfecta i es pot millorar. De fet, és imperatiu millorar-la perquè la magnitud del repte requereix un artefacte imbatible. Però jo no hauria somniat mai una oportunitat com aquesta, i menys encara servida en safata des de la presidència de la Generalitat. Aprofitem-la, si us plau.