Si fa un any ens haguessin dit que al cap d'un any seríem on som, políticament parlant, no s'ho hauria empassat ni el més optimista dels meus amics “indepes”. Estem tan escaldats que encara ara molts de nosaltres ens neguem a admetre que hàgim avançat gaire. “Parlem-ne una mica més endavant, si no et sap greu –em comenta el Josep-. De moment, som al mateix lloc”.

Home, no fotem. Sí, d'acord, encara tenim un passaport espanyol, però hem encetat una legislatura amb més diputats independentistes que mai. I ja tenim aprovada una declaració de sobirania que aferma Catalunya com a subjecte polític amb dret a decidir el seu futur. El 2014 hi haurà una consulta per la independència, i almenys ja ens haurem comptat. Això si la cosa no s'accelera i s'acaben convocant unes eleccions realment plebiscitàries en què els partits es comprometin a votar una declaració unilateral d'independència al primer ple.

Arribar fins allà on volem anar no serà fàcil, però la marxa enrere sembla més impossible cada dia que passa. És com un embaràs: per més que el predíctor t'hagi confirmat la notícia, costa de creure que dins teu s'estigui gestant una futura persona. Tens símptomes estranys: les nàusees, les olors, la son, les ganes de buidar la bufeta cada dos minuts. Després et creix la panxa, la criatura es fa sentir quan es mou i tu vas assumint que sí, que acabarà naixent i tindrà un nom i una vida pròpia. Entens que el procés és definitivament irreversible. Inexorable. I notes que ja t'estimes amb una bogeria animal aquell projecte d'ésser humà.

No gosaria dir en quin trimestre de l'embaràs ens trobem ara mateix. Però la gestació existeix i, malgrat els intents de fer-nos avortar, el fetus creix a bon ritme. No ens n'adonarem i ja en parlarem en passat, del feliç naixement de la Catalunya lliure.