Novament, els carrers d’Europa s’han vist esquitxats de sang i de dolor amb un nou atac terrorista, amb l’armilla pretesament religiosa. La tragèdia s’ha produït a Berlín, capital d’Alemanya, el país que més decididament s’ha destacat per la política governamental, dirigida per Merkel, d’acolliment de refugiats procedents del conflicte de Síria i, majoritàriament, de religió musulmana. Mentre el país en qüestió n’ha arribat a acollir un milió tres-cents mil, Espanya n’ha obert les portes només a 480, dels 17.387 als quals hauria tocat  de fer-ho segons els acords de la Unió Europea. El govern de Catalunya, la municipalitat de Barcelona, al capdavant dels ens locals, i el teixit associatiu solidari han apostat per una política més generosa d’obertura de fronteres, impossible d’aplicar en un estat que aixeca tanques amb ganivetes i filats metàl·lics,expulsa immigrants i incompleix acords amb tota impunitat. Tanmateix, la fermesa demostrada per Merkel en la recepció de refugiats li pot passar factura electoral i política. La ultradreta xenòfoba de l’Aliança per Alemanya ningú no discuteix que entrarà al parlament federal, mentre ja s’han començat a produir represàlies violentes contra immigrants resant en els seus centres de culte, en territori alemany. I de la mateixa manera que, com assegurava mestre Fuster, tot nacionalisme viu, s’alimenta i es justifica, sempre, davant d’un altre nacionalisme,  la violència jihadista en nom de l’islam té davant la reacció de l’antiislam, en un cercle viciós en el qual els uns necessiten els altres, perquè només contra l’altre, en oposició a l’altre, en la negació de l’altre, els fanatismes troben justificació ideològica, en nom de la política, el nacionalisme o la religió. Una cosa ben distinta és la convivència democràtica de la diferència en la diversitat, on el debat d’idees i de projectes es fa, justament, des de la contraposició de propostes.

El 14 de juliol d’enguany mateix, dia de la festa nacional francesa, un camió conduït per un fanàtic suïcida sembrava també de patiment els carrers de Niça, una altra vegada amb el pretext religiós subjacent. El mètode ha estat ara imitat i aplicat a Berlín, exactament igual. Però si llavors s’atacava la identitat nacional de França, ara, a la capital alemanya a les vigílies de Nadal, se n’ha agredit la identitat religiosa en un país de tradició cristiana, protestant al nord i catòlica al sud. No és difícil de concloure que es vol crear malestar col·lectiu i irritació social en aspectes essencials de la vida col·lectiva dels països en qüestió, mitjançant accions terroristes que escampin dolor, por i inseguretat. També és una manera de dir que es rebutja la integració en el lloc d’acolliment, per les característiques identitàries i el sistema de valors del qual no es manifesta cap mena de respecte. I això ho han fet, a cops, refugiats, a cops immigrants, a cops nascuts ja en el país en qüestió, però identitàriament desplaçats de tot arreu: ni tenen com a seu el país dels pares, ni com a propi el lloc on han nascut i malviuen, sovint en barris marginals, sense cap perspectiva de futur. En aquest context de desesperació, la crida a la guerra santa contra els infidels és protagonitzada, moltes vegades, per gent que ni tan sols parla àrab o que mai no s’havia distingit pel seu fervor religiós. Invocar “Al·là”, que, a banda de “gran”, no estaria malament de recordar que també és “clement i misericordiós”, ha esdevingut una reivindicació d’identitat i revolta social de molts desvalguts i inadaptats, davant dels poderosos, que són, alhora, infidels, o defensors d’una altra idea o branca de l’islam.

Davant d’això, el món democràtic o occidental no pot romandre en la inoperància, la indecisió o la incompetència. Cal que la Unió Europea adopti mesures compartides en l’àmbit de la intel·ligència, la seguretat, la defensa i la diplomàcia, gràcies a les quals alguns dels atemptats produïts els darrers mesos potser s’haurien pogut evitar. Però també cal superar, definitivament, la hipocresia occidental en matèria de venda d’armes a determinats països, aliats comercials, però des dels quals, a través de mecanismes diversos, l’armament en qüestió retorna a occident per a cometre-hi atemptats. Tanmateix, ni tan sols amb tot això en tindríem prou. Calen mesures actives de prevenció, en l’àmbit de la formació, la cultura i els valors per als joves, en la informació bàsica que ha de tenir una societat sense prejudicis sobre el veritable sentit de la diversitat religiosa i, sobretot, en polítiques socials que aspirin a fer desaparèixer les bosses de misèria en els extraradis urbans, veritables casernes d’allistament a Estat Islàmic. Els atemptats de Niça i Berlín,  des del punt de vista logístic i de la despesa, poden ser qualificats com a barats i simples, tot i l’enorme potencial destructiu que han demostrat tenir, tan sols amb un camió de gran tonatge, robat o llogat. Molts dels joves radicals se n’han fet i crescut a través de les xarxes socials, on han trobat sentit com a membres d’una comunitat imaginària on eren plenament acollits, sense reserves, i on podien tenir fins i tot un cert protagonisme heroic, tot allò de què eren orfes en la seva quotidianitat. També aquí, el món democràtic hauria de ser contundent en el combat contra el fanatisme terrorista i el radicalisme xenòfob. Ara i tant, l’un i l’altre semblen campar-hi amb tota impunitat.