Els catalans som un poble ben curiós, capaç de passar de l’amor a l’odi i del desencant a l’eufòria en pocs dies i sense trencar la línia de continuïtat. N’hem tingut un bon exemple en les reaccions consecutives a l’entrevista del Molt Honorable President Artur Mas, a Catalunya Ràdio, primer, i a l’emotiva celebració de la Via Catalana, pocs dies després.

Les diferents anàlisis de l’entrevista en la que Mas feia públic el pla B del seu Govern –segons fossin dels opinadors menys o més propers al president-, anaven des de l’alarmisme més intransigent que ja el titllava de traïdor, fins al llepaculisme més llefiscós que no hi veia res de nou en les seves declaracions. Aquests últims, en un intent potser espontani de ser més papista que el papa, intentaven desviar l’atenció del MHP argumentant que per tal de garantir el projecte sobiranista d’aquesta legislatura, s’acabi quan s’acabi, qui hauria de moure peça ara és Esquerra, entrant a Govern. Això no només garantiria l’esgotament del mandat, sinó que, a més, també evitaria el temut sorpasso d’ERC que sembla pronosticar la tendència d’algunes enquestes. I aquesta tesi, és clar, no va agradar als columnistes més propers als republicans, que a dret a llei i sense alçar la veu, mantenen que la seva oferta d’entrar a l’executiu depèn de fixar la data i pregunta de la consulta.

L’ambient es va escalfar un pèl, llavors, però la pujada de moral col·lectiva que ha representat l’espectacular èxit de la Via Catalana ha evitat que arribés la sang al riu entre els més abraonats i els més prudents. I no cal dir que la resposta de Rajoy a la carta de Mas no ha fet més que omplir de raons els sarrons d’un procés que ningú concep ja que es pugui aturar. Malgrat que allò que es va dir queda dit, totes les mirades tornen a dirigir-se ara, confiades, al president. És el seu moment. El poble ha parlat. Ho ha fet de forma modèlica, cívica, festiva i tot, però clara i ferma. I ara li toca al Govern escoltar-ne el mandat.

Ja no s’hi valen càlculs partidistes ni d’uns ni d’altres. Ja no hi ha lloc per a terceres vies esgotades d’antuvi amb aventures dialèctiques, pedagògiques i fins estatutàries. Ja és l’hora, president. És hora de mostrar les cartes i convocar-nos, amb data i enunciat, a la consulta que ja va centrar el sentit del vot en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. No a unes altres eleccions plebiscitàries, ni anticipades ni encara menys al 2016. La consulta no és negociable. Volem votar, president.