Ara fa un any que ens va deixar el lingüista i premi d’honor de les lletres catalanes Joan Solà. Un home bo, savi, lúcid. Que no va viure per veure arribar el dia de la nostra llibertat, i que sens dubte ens hauria ajudat a veure-hi més clar ens aquests dies vergonyosos i rellevants, en que la veritat, la nostra lamentable realitat política, emergeix des de tribunals i constitucions cruament.

Joan Solà, l’home que ens va animar i exigir plantar cara, ens deia que “Ens hem de plantejar seriosament qui som, què volem ser, cap on anem i com ho hem d'aconseguir. Des de la transició observo que els polítics esquiven de plantejar-se les coses amb realisme”. No podem continuar en la ficció de ser les forces polítiques d’un país normal que no som. No hi ha cap altra prioritat, després de tres-cents anys, que assolir les condicions de país normal. Perquè només aquesta condició ens permetrà afrontar un horitzó de futur com a país i com a societat.  Altrament estem condemnats per sempre a esperar que facin de Catalunya el que més els plagui, moneda de canvi al preu d’uns milers de vots o guardiola milionària per a mantenir un nivell de benestar que no és el nostre.

Què més ens cal esperar? Als catalans, més, menys o gens independentistes, ni ens esperen ni ens hi compten. Han trencat, amb celeritat i sense manies, les normes que els més lleials al sistema constitucional espanyol defensaven com a regles del joc. Ni per guanyar, ni per a perdre. En el joc constitucional no ens hi compten.
Fora del seu sistema polític, ens escanyen econòmicament amb la reforma centralista de la Constitució Espanyola, ens esclafen cultural i socialment amb l’ofensiva judicial contra el sistema d’immersió en català.
 
Ara és l’hora. Ha arribat el moment que deixem de jugar a fer de partits d’un país que per a ningú més que nosaltres existeix, ens cal, ara, plantar cara conjuntament en la defensa de la nostra nació. Per defensar un model social que unànimement acceptem i tenim des de fa anys, per sortir d’un sistema econòmic que ens escanya amb el discurs d’una crisi que podríem afrontar en el cas de ser els amos dels propis recursos. Tenim el deure i la imperiosa necessitat de fer-ho, units com a país i com a classe política que el representa.

Amb generositat i conscients que serà una tasca dura, llarga i que voldrà molts esforços. Entenent que la recerca de consensos no és cap renúncia, que la renúncia als principis partidaris en favor dels guanys nacionals és un acte de generositat. Deixant per al moment en que serem un país com els altres per a entrar en les dinàmiques d’oposició i confrontació partidista. I des del món local, hem de contribuir a aquesta tasca, que no serà gens fàcil perquè a la classe política sovint ens han fet créixer pensant que és millor una victòria sobre les lletres rivals, que una renúncia en favor de totes les lletres del nostre país. Hem de teixir, als ajuntaments, no només sense vergonyes sinó amb orgull, complicitats polítiques que arribin als escons dels parlaments i a les cúpules dels partits, per treballar pel país. Ara és l’hora de plantar cara.