Els mitjans, i la societat en general, ens hem abonat i acostumat a burxar en les ferides. A recrear-nos en les batalles internes als partits i entre partits. És innegable que les disputes entre socis han de ser retransmeses, perquè solen ser símptoma que alguna cosa no rutlla, però sovint ens acabem quedant en l'anècdota, en allò de buscar el titular. I perdem de vista que discutir és part essencial de la política. Per això és important discernir quan aquestes discussions són constructives i quan només volen destruir. La feina de tot periodista és assenyalar les contradiccions dels nostres representants, tenint igualment present que les cessions i concessions són l'abecé de la política. De fet, de la vida.
Aquesta setmana ha fet sis anys del moment quan, des de l'hemicicle del Parlament, Carles Puigdemont declarava la independència i la suspenia segons després per donar l'última oportunitat al diàleg amb el govern de l'Estat, llavors en mans de Mariano Rajoy. El que vindria després tots ho coneixem i ho han patit en primera persona el mateix expresident i la majoria de membres del govern de l'1-O. La independència ni hi és, ni se l'espera, perquè aquella drecera de la tardor de 2017 es va demostrar un cul-de-sac. I ara, les rutes que marca el navegador fixen altres parades en el camí.
Malgrat les conseqüències en forma de presó i d'exili, però també de pèrdua de confiança d'una part important del moviment, els líders del procés han aparcat el ressentiment, que no vol dir que hagin oblidat, per tornar a pujar al tren del diàleg. Ara no amb un govern del PP, sinó del PSOE. És evident que Pedro Sánchez fa el que fa per necessitat, més que per convicció. El mateix Jaume Asens va admetre fa unes setmanes en una entrevista a Ser Catalunya que els socialistes "estan fent això (negociar l'amnistia) per oportunisme, de manera forçada, com van aprovar la reforma laboral de Yolanda Díaz perquè necessitaven els vots de Podem". En tot cas, poques finestres d'oportunitat com aquesta se li obriran a l'independentisme. Hi ha un detall que no és menor. Ni Junts, ni ERC, ni el PSOE, especialment aquests dos últims, poden permetre's ara unes eleccions. L'independentisme ve de perdre més de mig milió de vots. I una enquesta de 40db pronosticava aquesta setmana que si tornem a votar tornant de Nadal, llavors sí que el PP arribarà a la majoria absoluta que ara no ha obtingut.
Ara que la ferida de l'1-O ja no supura, que de mica en mica ha anat fent crosta, és l'hora de l'alta política. La que avança sense escarafalls, sense afanys de protagonisme, sense voluntat de passar a la història sinó de treballar per canviar-la. La que es fa picant pedra lluny de la llum dels focus i assumint el desgast de les imprescindibles cessions i concessions. Unes cessions i concessions que de la nit al dia, si toca tornar a les urnes, es convertiran en línies vermelles. Perquè ja se sap que en campanya el que ven és dir que l'amnistia no hi cap en la Constitució, o que la unilateralitat segueix sent una opció.
Ara és l'hora
«La independència ni hi és, ni se l'espera, perquè aquella drecera de la tardor de 2017 es va demostrar un cul-de-sac»
Ara a portada