He tingut la temptació de recuperar ras i curt un article que vaig fer argumentant a favor de les superilles, en el moment d'arrencada de la del Poblenou. No ho he fet, perquè no hagués estat seriós, però sí que pot ser vàlid recuperar alguns punts, ara que l'opinió publicada –que no és la pública, però hi influeix amb força- ha mutat com un peix pallasso quan canvia de sexe. Ara que l'emergència climàtica passa pel davant de la batalleta política –o serveix com a element de batalla política, això també-, ens adonem de les virtuts de la reducció del transport privat a les ciutats.

El canvi de color de les anàlisis més mainstream sobre la urgència de reduir emissions de gasos contaminants s'ha accelerat gràcies a l'arrencada infantil i temerària del nou ajuntament de dretes a Madrid. Un ajuntament que com a mesura estrella per definir el canvi ha aixecat les barreres de Madrid Central i ha permès que els cotxes tornin a col·lapsar i contaminar els carrers principals de la vila. Llavors ha estat quan aquí ens hem adonat que la mesura ara retrocedida de Carmena, i les que ha pres l'ajuntament de Barcelona, havien provocat la supressió de les multes per contaminació de la Unió Europea a l'estat espanyol.

Però quan es van posar en marxa, periodistes, humoristes i analistes de tota mena es van apuntar al carro de la defensa del dret del cotxe privat a arribar gairebé fins a la porta de l'ascensor; una foto sense context d'un autobús que s'havia equivocat de carrer en la confusió dels primers dies va viralitzar-se i va servir per a algun intel·lectual orgànic per fer la corresponent esmena a la totalitat. Una enquesta amb una participació ridícula va explicar-se com un rebuig general del veïnat. Tot allò ha desaparegut, i la segona superilla, la de Sant Antoni, ja va passar amb molta més acceptació general: el focus polític estava en algun altre lloc, i els informes sobre l'escalfament global no permeten frivolitats.

Els experts ja diuen que els canvis en la mobilitat són els més complicats d'acceptar, però al final ens hi acostumem. L'altre dia algú recordava l'enrenou quan el Tripartit va imposar els 80km/h per entrar a Barcelona: ja no admetríem una altra cosa. El nou esglaó són els carrils bici, que encara provoquen urticària en alguns entusiastes del cotxe. Gosaria dir que, si l'oferta alternativa en transport públic té el nivell de dignitat exigit –i aquí encara hi ha camí per recórrer, no només amb el tramvia-, en pocs anys ens oblidarem que un dia vam rondinar perquè "això de les bicicletes" ens complicava trobar aparcament.