El trànsit i les obres de Barcelona són com un bucle de desgràcia i desesperació. Sembla que hi ha algun sàdic en un despatx tractant de desfer a cops de destral la mobilitat de l’àrea metropolitana, ja complicada, però que havia esdevingut natural a cop d’usos i l’imbatible pes de la Història. Però hem vingut al món a patir i ja no ve d’aquí, tot esperant la justícia divina i la del TSJ. Per això, jo que soc un abnegat veí laboral de la Ciutat Vella del Cap i Casal, cada cop que entro cap a muralles, diguéssim, m’haig de vestir amb paciència i certa ironia, tendint cap a l’ataràxia per necessitat. D’altra manera perdria el sentit de l’humor, i això sí que no. Tot per dir que no fa pas gaire al carrer Fontanella, sí, darrere d’El Corte Inglés, on amb l’estona que hi he estat parat podria haver-me tret mitja carrera d’Humanitats, vaig escoltar un dels millors versos en temps. I com també aquella frase és una història en si mateixa.

Primer, una advertència. Amics i amigues que parleu per telèfon al cotxe amb mans lliures i altres: alerta amb el volum de la trucada. Se sent molt. I, per tant, s’escolta. Des de fora. Sigui amb la moto, el cotxe o anant a peu he escoltat de passada converses bastant innòcues i banals. Però l’altre dia, ai, que bo. Un home amb un coupé gris marengo estava escoltant la veu d’una dona, amb un to com tristoi. Jo parat al costat anar fent el Via Crucis sobre el ciment i a més de trenta graus. I de sobte, ell replica, per fi: “Però Clàudia, ara que ens hem trobat es tracta de no perdre’ns”. Calfred per tota l’espinada. I de sobte ell va seguir per la plaça Urquinaona i jo vaig seguir la meva tortura girant Via Laietana enllà. Una frase que més que un vers és un poema, una autèntica història d’amor, no sé si massa romàntica, però sí molt autèntica. Perquè l’amor fa mal, cou, es perd i també es conquereix i es recupera. Davant d’això i sense poder apuntar vaig prémer el botó del telefonet per enregistrar una nota de veu, que després vaig comprovar que havia deixat amb la veu fluixa, quasi imperceptible, potser perquè encara estava corprès i acollonit.

De vegades tinc pics de cinisme, petits atacs. Hi ha qui els té de sucre. Es mediquen, es controlen, es punxen. Jo només faig que tancar-me en mi mateix i rebutjar l’univers. La solitud m’engoleix, o més aviat li permeto per una estona que m’empassi. Que bé recrear-se en el fang de l’autocompassió, una petita becaina emocional. I llavors recordo que viure sol no vol dir que no visquis per algú. I fins i tot aquest algú no sap de tan noble objectiu. Però som així, endavant, de cap, sense fer presoners. I sense excuses. Perquè potser la més mínima opció d’una vida perfecta amb tu val molt més que una vida immortal sense tu. I potser el que passa és que caus en una fantasia de Cyrano de Bergerac que només veus tu, que és una fantasia que et construeixes i que quan treus el nasset -no era el cas de Cyrano- la realitat te’l retalla a cop d’espasa. Vull creure que no és un engany, que no té mala fe vull dir, però potser sí que és una mentida.

Necessitem les mentides per viure, sobretot quan ens relacionem amb els altres. No vol dir que fins i tot el bon dia que li donem al veí quan sortim de casa sigui fals. Això són convencions que ens ajuden a sobreviure. Desitjar el millor a l’altre no només és cristià, és necessari. Em refereixo a aquests mantres que ens fabriquem i que ens permeten avançar. No explicaré els meus. I també són mentida, diríem, aquests objectius vitals que ens posem, sovint somnis, però que són horitzons que ens permeten dirigir els nostres anhels i que, de vegades, gràcies a tu i també a mi es compleixen. No hi haurà final feliç, perquè no vull que s’acabi i no s’acabarà. Feu-me cas.

I no és una mentida. No pot ser-ho, però només per la tossuderia d’un o de l’altre. No. Perquè a partir de certa edat, i no només perquè hem vist i entès les pel·lícules d’en Wong Kar-Wai, d’en José Luis Garci i d’en Woody Allen, ja no et confons. Perquè no hi ha massa alternatives. I més si això no ve d’ahir ni de la setmana passada. Fins i tot quan has vençut la culpabilitat que provoca l’estructura de l’avui. Va de seguir. M’adono que mai em dius què, que t’expresses amb els ulls còmplices i el somriure silent. És i serà així. No calen paraules, ets aquí. No parles de futur, anem fent dia a dia. No m’expliques, m’ensenyes. Estic aprenent molt de tu. Paga la pena perquè tens raó. I aquest somriure mut, aquest dir-me sense dir. Dono gràcies per haver arribat al punt en què, tot i que encara no entenc res, sí que tinc algunes pistes de com funcionem tots plegats. No hi ha llibret, ja t’ho avanço, tot prova i error, i gràcies als fracassos, i també a algun encert, soc aquí: un nou dia, un nou món, un nou jo. Més i millor que ahir. Quina sort que tenim.

Han passat anys en què tan sols he anat sobrevivint, potser perquè no podia fer altra cosa, i de nou a la meva manera sé que torno a tenir ganes de tot. De fer coses. Aquest és un dels símptomes que tornes a estar viu. I aquest ‘fer coses’ sempre té un culpable que no ets només tu. Com diu la cançó ‘torno a ser jo’, si és que mai ho havia estat del tot. Això és un altre símptoma, si no de maduresa, que no sé molt bé que vol dir, sí de control i tranquil·litat. Quina paraulota: tranquil·litat. Però això mai s’atura. Quan el terapeuta et dona l’alta és quan ve el buit, però també quan arriba el carnet de conduir, per tots els vehicles: sigui pare, sigui amant, marit, amic... la família sempre costa més i no hi ha escola. Només vull dir que tot torna a començar. I com en les pel·lícules de submarins vaig llençant contra mesures però el torpede ve directe. I tinc sempre la temptació de tornar a viure en les ombres, morir en la llum del dia, en la claror de la quotidianitat. Però ja no soc així, ja no serà així.

Mira si és complicat que si et pregunten per què estimes algú no pots tenir contestació. Perquè si tens resposta no és amor, serà una altra cosa. No sabem per què estimem. Quina meravella i quina frustració pels neuròtics. Ni comptabilitats, ni horòscops, ni generacions, ni aplicacions, ni gustos, ni res. Passa. Pot ser amb una dependenta de la llibreria on vas sovint, pot ser amb una col·lega de professió amb qui coincideixes de tant en tant, una antiga amiga amb qui us mireu diferent per un moment, pot ser amb tantes persones, i ve de sobte. Un rampell, un llamp. Sovint no té cap sentit. I quan passa no es pot evitar. Ni pots saber per què ni saps com treure-t’ho de sobre. De vegades m'oblido que estic en una marató. Quan corres tot et ve a sobre. Pas a pas proves de fugir. És un error, no per la covardia, és que no funciona. I amb prou feines he començat. Ni el famós Mur ni els eterns 42 kilòmetres. Amb prou feines he començat a suar i a entendre que no estic tenint un infart, que la vida és així. I la vida que he triat, la que vull i paga literalment la pena, potser té a veure amb tu, però sobretot amb mi. Perquè si no, com pots embocar això: ara que ens hem trobat es tracta de no perdre’ns. Sense lògica, sense fórmules, sense dreceres, com costa coincidir en temps, espai i forma. Algun cop he posat el dit a la nafra amb què costa de creure que la teva mitja taronja sigui el teu company d’universitat o l’excompanya de feina. Que quina casualitat. Potser sí que funciona, perquè obeeix a la teoria que no té base. Però crec que hi ha alguna cosa més. Però això ja és cosa meva, ja t’ho aniré explicant.