El passat 20 de novembre la presó Model es va obrir a alguns expresos polítics i familiars. A la sala d'actes del centre penitenciari, plena de gom a gom, hi vam protagonitzar un acte absolutament excepcional per exigir justícia pels crims del franquisme. La trobada, organitzada per Òmnium Cultural i les entitats memorialistes, va comptar amb una nodrida representació institucional, encapçalada per la presidenta del Parlament, l'alcaldessa de Barcelona i els consellers de Justícia i de Relacions Institucionals. A l'escenari, deu testimonis –presos, familiars i advocats– de diverses generacions vam relatar les històries personals que ens vinculaven a aquell lloc –i que ja formen part de la gran Història del país. No cal dir que les dues hores que va durar l'acte es van fer curtíssimes, i que l'emoció se sentia a flor de pell. La foto col·lectiva final, realitzada al panòptic de la presó, en deixa constància.

És cert que els organitzadors ens van advertir aleshores que aquell era l'últim 20-N en què la presó Model tindria presos. Aquest va ser el motiu pel qual la conselleria de Justícia va oferir excepcionalment l'espai. Però la veritat és que ningú no hi va fer gaire cabal. La cantarella del tancament de la Model ja té algunes dècades d'història i diversos governs municipals i nacionals. Crec sincerament que cap dels presents (llevat dels més directament implicats en el tema al departament de Justícia i a l'ajuntament) no podíem ni sospitar que allò seria una realitat.

Per cert, envoltat de presos de llarga durada, com Enric Pubill, avui president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics (onze anys de presó) i de familiars de condemnats a mort, com el fill de Manuel Carrasco i Formiguera i les germanes de Salvador Puig Antich, a mi em va tocar parlar en nom dels més joves: de les desenes de reclusos que poblàvem la sisena galeria de la Model el 20-N de 1975, amb tot just 17 o 18 anys –però amb les mateixes ganes de llibertat que els nostres predecessors.

Òbviament, la història de la presó Model va més enllà de la memòria de les dues o tres generacions de presos que ens vam aplegar en aquell acte. Des de la seva obertura, el 1904, la Model ha estat testimoni de la història de Barcelona i de Catalunya. I una història tan convulsa com la nostra ha donat lloc a tota mena d'episodis tràgics. El centre penitenciari ha aplegat presos comuns i polítics, dissidents de tots els sistemes, i ha estat escenari d'execucions execrables. La historiografia sobre la presó comença a ser significativa, i s'assenta en bases sòlides. Cal tenir en compte que la documentació de la presó, custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya, ha permès la creació d'una base de dades elaborada pel Grup de recerca sobre l'època franquista de la UAB. Entre les obres de conjunt, destaquen el llibre col·lectiu Història de la presó Model de Barcelona, dirigit per Josep M. Solé i Sabaté, o les Històries de la presó, de Rosario Fontova, a més de l'estudi de Pelai Pagès sobre la Model durant la guerra civil.

En aquest segle llarg d'història la presó ha passat de ser una institució modèlica, des del punt de vista penitenciari, a esdevenir un autèntic anacronisme. Ara la decisió de la conselleria de Justícia resulta particularment encertada, no només des de la perspectiva dels veïns, sinó també, i crec que sobretot, des de la perspectiva dels reclusos. Les condicions de la Model no corresponen a un centre penitenciari d'una societat moderna, per més que s'hi aboquin quantitats importants en la seva millora. Des d'aquest punt de vista, cal esperar, però, que el compromís d'obertura d'una presó al municipi de Barcelona acabi essent una realitat. I que, mentre no s'obri, s'habilitin vies de transport adequades per als familiars dels presos. Al capdavall, la presó ja és per ella mateixa una condemna, i no resulta gens acceptable que aquesta s'estengui a les persones properes als reclusos.

Però, com és obvi, el nou espai obert a l'Eixample enceta també un altre debat. Caldrà atendre les reivindicacions dels veïns, i garantir els equipaments i serveis necessaris. Però també resulta una exigència de país que es garanteixi la memòria de la presó. Alguna peça significativa de la Model haurà de restar dempeus, i haurà d'esdevenir un espai de memòria democràtica i antifeixista per a les futures generacions. I aquí hauran de treballar colze a colze el govern de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, des del Memorial Democràtic i des del comissionat de programes de memòria, respectivament. La història de la Model i la memòria dels seus presos mereix un relat consensuat i objectiu, que en faci protagonistes els presos i que compti amb les aportacions de la recerca històrica.