El president Puigdemont ha obert els actes de commemoració de la restitució de la Generalitat en la persona del president Tarradellas i de les primeres eleccions del 20 de març de 1978, les primeres que constituïen, de nou, el Parlament, després de l’excepcionalitat de la presidència de Josep Tarradellas. De llavors fins avui, amb dos estatuts d’autonomia aprovats, una part important de la societat catalana ja l’ha superat, l’autonomisme, i, políticament, està instal·lada en la voluntat d’un referèndum d’autodeterminació pactat amb el govern de l’Estat. Així és com ho expressen en una carta pública i conjunta el president i el vicepresident del govern de la Generalitat. Servint-se, com a exemple, del referèndum pactat entre el Regne Unit i Escòcia, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras es condolen obertament de l’actitud refractària del govern Rajoy per resoldre políticament el tema més important de l’agenda de tots dos governs, del de Catalunya i del de l’Estat.

I per donar més força a la voluntat de diàleg i de pacte per part del govern, expliquen la creació del pacte Nacional per al Referèndum per tal de poder demostrar la suma d’adhesions. És cert que el Manifest que presenta el Pacte reivindica, com a prioritat, que el referèndum sigui acordat; però no ho és menys, de cert, que no el demana d’autodeterminació, aquest referèndum. Incertesa que aquesta carta editada a El País resol amb tota rotunditat: “Farem tot el que estigui al nostre abast perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d’autodeterminació”. Per tant, ni terceres vies ni cap altre acord que no sigui per un sí o per un no.

I com que una postal no s’ha de contestar mai, però una carta tothom té l’obligació de respondre-la, el president Rajoy, en discurs oral, ja l’ha feta pública, la seva resposta: aquest referèndum negociat que demana el govern de la Generalitat de Catalunya, a Espanya, és impossible, i no pas per una qüestió de voluntat política, sinó per una qüestió de legalitat. A diferència del pacte entre el Regne Unit i Escòcia per a l’autodeterminació, a l’Estat espanyol, insisteix Mariano Rajoy, un referèndum d’autodeterminació no es pot negociar perquè resulta que és “radicalment” contrari a la Constitució i a la sobirania nacional, que, segons, Madrid, correspon al conjunt dels espanyols. Tout court.

Si les qüestions polítiques és políticament que les hem de resoldre, i si el poder és conseqüència del voler, és evident que el govern de l’Estat no té cap voluntat política que Catalunya se la qüestioni, la seva autodeterminació, raó per la qual és que haurem d’estar preparats pel que ens vindrà, perquè si d’alguna cosa ha servit aquesta carta presentada al món  és que els catalans votarem; altrament, el president de la Generalitat no l’estamparia, la signatura, sota una afirmació tan contundent quan diu que “L’Estat també ha abandonat els catalans que haurien volgut veure en l’espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans  i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat els posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret i l’exerciran”.

Fora dubtes, doncs. I sense ambigüitats! Ara ja només cal saber la data perquè tothom es pugui programar la seva agenda de vacances, perquè serà entre estiu i començament de tardor que sí que votarem, des del dret d’autodeterminació, com deia l’Assemblea de Catalunya i tots els partits antifranquistes. 40 anys després, la continuïtat del fil nacional de Tarradellas avui es diu referèndum d’autodeterminació. Aquesta és la nostra història.