Les eleccions il·legítimament convocades pel govern espanyol ja s'han celebrat i les ha guanyat l'independentisme, que ha revalidat la seva majoria parlamentària. Podríem dir que som on érem, però ara el context és de repressió total després de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació que va superar les expectatives del govern de la Generalitat, que no va saber què fer-ne.

En aquesta campanya, la repressió ha impedit posar damunt la taula què va passar durant el mes d'octubre. Hi ha presos polítics a Estremera i Soto del Real, i exiliats a Bèlgica. "Ara no toca", "Ara hem d'anar tots junts". "La prioritat és restablir el govern legítim". Qualsevol crítica comportava ser connivent amb els partidaris del 155.

De govern legítim no n'hi ha des del moment que es va acatar el 155. Uns quants consellers van decidir protegir-se buscant l'empara dels tribunals belgues, i uns altres van preferir quedar-se i anar a declarar a l'Audiència Nacional sabent el risc que corrien. Però tots van optar per no defensar la declaració d'independència. D'això no se n'ha pogut parlar en campanya perquè venia el llop i perquè hi havia presó i exili, però ara que s'han guanyat les eleccions tampoc no sembla que les coses hagin de canviar gaire.


El més segur és que Puigdemont no pugui tornar, llevat que vulgui fer companyia a Oriol Junqueras i Joaquim Forn a la presó d'Estremera. Ell i el seu equip ho sabien perfectament, i malgrat això van basar la seva campanya en el retorn del president. Quan, molt tímidament, Esquerra ha volgut fer palesa aquesta contradicció, la crítica ha estat ferotge. Novament, el partit d'Oriol Junqueras queda subjugat sota el mantra de la unitat que sembla que li ha impedit elaborar un discurs realista. El PDECat i les seves múltiples representacions sempre han estat més hàbils i qualsevol diria que ERC ja s'hi troba còmoda.

Les eleccions ja s'han celebrat i l'independentisme ha salvat els mobles. Ara cal explicar què es pretén fer, què va passar el mes d'octubre i on queda el referèndum d'autodeterminació. Qui no se senti lliure per desenvolupar la seva tasca de conseller o de diputat hauria de plegar i no segrestar el projecte polític col·lectiu amb la seva més que respectable situació personal. Només ens en sortirem si projectem el futur des de la veritat.