El resultat final s’intuïa: Esquerra havia facilitat els pressupostos del PSOE a Espanya i el PSOE-PSC facilitarà els comptes catalans. El camí per arribar-hi, però, s’ha revelat més entortolligat que no semblava. Salvador Illa ha obeït les consignes de Pedro Sánchez però ha imposat les seves condicions: ho faré, però suaran la gota gorda.

Illa ha espremut a fons la litúrgia negociadora, fins a l’extrem de ser ell qui presentés les línies mestres del pressupost en roda de premsa. Més que no pas el cap de l’oposició, semblava el conseller en cap del govern Aragonès. Sigui com sigui, ha fet el que li manaven de Madrid, però s’ha venut cara la pell i ha tret tot el rendiment reputacional i electoralista possible.

Tanmateix, el temps demostrarà que els gripaus que s’ha hagut d’empassar Esquerra Republicana no són tan grossos. Potser acabarem comprovant que ni tan sols són gripaus, més aviat semblaran ossets de gominola. La majoria de concessions són compromisos difusos d’estudiar o crear comissions i grups de treballs.

Els socialistes han deixat clar, però, que no hi ha cap acord de legislatura. Això vol dir que l’endemà de l’aprovació de la llei de pressupostos 2023 el PSC tornarà a fer oposició dura i descarnada. Veurem pinces entre tot l’arc parlamentari, incloses les que funcionen a la Diputació de Barcelona. Les eleccions municipals i els pactes posteriors que se signaran per conquerir alcaldies significatives arreu del territori, ens mostraran que per més escarafalls creuats que hi hagi entre els partits catalans de tot l’arc parlamentari –amb excepció del nacionalisme espanyol de dretes– totes les combinacions són possibles i que el futur de la governabilitat a Catalunya és més incert que mai.

Sigui com sigui, Esquerra aconsegueix uns comptes de més de 40.000 milions d’euros que li permetran governar en solitari fins a esgotar la legislatura. Enmig d’un panorama polític altament fragmentat, amb cap opció política que pugui ni somiar amb una majoria absoluta com les de Jordi Pujol, només dos anys de bona gestió poden consolidar les opcions polítiques del govern que encapçala Pere Aragonès.

Ara les eines i els recursos són disponibles, i hi ha un executiu monocolor que ha de demostrar que és capaç de gestionar amb solvència no només els assumptes corrents del país, sinó d’establir les línies mestres de les polítiques que han de dur Catalunya a la prosperitat i –sobretot– a l’autodeterminació, que continua sent l’anhel majoritari de la societat catalana.