La resposta de la societat catalana a l’enbestida tauròfila del ministre ha estat ràpida, contundent i unànime. La immersió lingüística (i l’Estatut, que és l’espai polític) són els dos mandats del catalanisme convencional, que ha tornat a aglevar-se per defensar el que és sagrat, la cohesió del país. El govern d’Espanya ha fet el mateix: pinya. L’únic que fem, han dit, és defensar els castellanoparlants i, allà on hi hagi algú aferrat al castellà, que s’apartin les altres llengües, que és més o menys el que diu la Constitució en l’article 3.

Es tracta de l’actitud. Plantar-se. No calia ser gaire astut per veure que, convençuts que la batalla que han mig guanyat el 25N és tota la guerra, van a rematar la feina clavant pica en la llengua i en les finances. Escanyar i desllenguar. Espanya és això, ho ha estat fent –mireu els territoris de cultura catalana- durant anys, però ara van de cara. Diuen: retalleu 4.000 milions, a sobre de tot el que ja heu retallat. Quedeu-vos amb els ossos pelats. Patiu. Que es desgasti la Generalitat, que es trenqui l’acord amb ERC. Això, diuen, i somriuen.

Doncs ens hem de plantar també. La solució no és pagar més els catalans de tota mena i condició, això ja ho fem. I a sobre, la meitat s’ho queda Espanya. O ho boicoteja, com l’impost als dipòsits bancaris. Algú es creu que deixarà posar l’eurovinyeta als camions murcians? No, la solució és plantar-se.

Res: Catalunya no retalla ni un cèntim mentre aporti diners a les altres comunitats. I mentre el govern de l’Estat ens degui exactament 4.000 milions del Fons de Competitivitat i de la Disposició Tercera. D’acord, l’Estat pot retardar els pagaments, però aquest deute està fixat per llei, i el dèficit fiscal està reconegut fins i tot per la Sánchez-Camacho, que ens va prometre un “finançament just”. Doncs que sigui retroactiu, senyora. Que ens deixin en pau amb la nostra malmesa hisenda i amb els nostres escanyats serveis públics. De la indepe, ja ens n’encarreguem nosaltres sols.