Tradicionalment, quan algú ha volgut fer mal al moviment nacionalista d’aquest país l’ha descrit com a immadur o adolescent. Com si aquells que desitgem un futur de llibertat i sobirania per aquest país, els qui treballem per aconseguir un estat propi per a Catalunya, fóssim afeccionats a la política ficció i al discurs abrandat allunyat del dia a dia.

Potser algun dia ens tocarà fer autocrítica sobre la seriositat i la rigorositat de l’independentisme català però em sembla que allò que pertoca ara, més que no pas mirar el retrovisor, és mirar amb fermesa i determinació cap al futur.

El primer fet que ens cal valorar és el nombre de partidaris de la independència. Perquè més enllà d’estèrils disputes sobre percentatges, el cert és que mai com ara la Catalunya contemporània ha comptat amb tants partidaris d’un futur de sobirania i llibertat. Mai. És per tant, una oportunitat històrica que no podem desaprofitar.

El segon. Tot i les estridències d’algunes opinions publicades i amplificades, els ponts entre els dos principals partits que han de fer possible l’avenç nacional de Catalunya –Convergència i Esquerra- viuen, per primer cop en aquest segle XXI, un moment propici cara a enteses futures.

La tercera. Dit això, cal entendre que ens toca abandonar els discursos calents i abrandats per una feina rigorosa, determinada i, quan calgui, silent. El nostre repte polític és de gran magnitud i també ho són els nostres adversaris polítics. No cal demanar a tothora què, com, quan ni amb qui. Que els fets, parlin per nosaltres. Avançar una estratègia pot ser la millor manera de fer-la fracassar.

La quarta, que per òbvia no és menys important: això no és un joc. Ens podem permetre pocs errors i, sobretot, no ens podem permetre que cap persona, entitat o organització favorable als interessos de Catalunya faci el joc, per activa o per passiva, als qui volen mantenir l’estat de submissió de Catalunya. No només no ens podem permetre una pell fina sinó que ens cal endurir-la fins a l’extrem. Ens cal recercar com mai el mínim comú múltiple deixant de banda les nostres diferències.

Cada esquerda a la part catalana serà aprofitada per l'aparell mediàtic, jurídic, econòmic i polític d'un estat espanyol que manté com a premissa irrenunciable una unitat en tot allò que pot afectar la seva arquitectura administrativa, jurídica i política. I no ens la podem permetre.

Ho he escrit en començar l’article: ara va de veres. Tenim una cita amb la Història, amb majúscula, i els nostres fills no ens perdonarien que la desaprofitessim amb divisions petites i que ens empetiteixen.

El futur, el nostre futur, és a tocar. Però ens cal guanyar-lo.