Ara ve Nadal, però, si hem de fer cas al que afirmen, amb tota naturalitat, alguns periodistes, polítics, opinadors i públic divers, sembla que no en vindrà un de sol com abans, tal com assegura la frase feta, sinó uns quants de cop, tots alhora: Què fareu, aquests nadals? Els nadals m’agraden molt! Passarem els nadals a la Cerdanya, com sempre, etc. En realitat, enguany, de Nadal només en vindrà un de sol, com tota la vida, almenys aquí, i per això continuarem dient “Bon Nadal”, en singular, a diferència d’altres llocs on, per acumulació de capital i superàvit de partides pressupostàries, sembla que n’hi arriben uns quants de cop.
 
Aquests dels “nadals” són els que, de la nit del 24 al 25 de desembre, en diuen “nit bona”, pensant-se que fa més català que no pas “notxebuena”, demostrant, alhora, no sols una assimilació clamorosa de referents exògens, sinó també una manifesta modèstia creativa, atès que, amb una mica d’imaginació i la companyia adequada, tots els dies de l’any poden tenir la seva nit bona, si hom s’ho proposa. Són els mateixos que celebren la “notxevieca”, “nit vella” per als més nostrats, sense adonar-se que no és igual fer festa perquè s’acabi l’any, com espanyols i francesos amb “el fin de año” o “la fin de l’année”, que fer-ho com catalans i italians, celebrant que en comença un de nou, amb “el cap d’any” o bé “il capo d’anno”.
 
Als grans magatzems, superfícies comercials i carrers amb més concentració de botigues, les nadales sonen a tot drap, pregonant als quatre vents el recordatori de les dates en què ens trobem: “El camino que lleva a Belén”, “Arre, borriquito, arre burro, arre”, “La nochebuena se viene, la nochebuena se va”, “Ay, del Chiquirritín, Chiquirriquitín, metidito entre pajas”i així anar fent. Tant se val on vagis, pertot arreu sents les mateixes melodies, no hi fa res que siguis a Barcelona, que a Sabadell o a Tarragona. Si t’haguessis d’ubicar per la música dels altaveus, no hi hauria manera de saber si ets a Quintanilla de Onésimo, Lepe, Calataiud o, ai las, Terrassa.
 
No és només una qüestió de llengua, sinó cultural, de clara substitució progressiva de tot un món de referències populars, construïdes al llarg de segles per totes les generacions arreu del territori nacional, per unes altres referències que articulen l’estat espanyol i l’homogeneïtzen tot destruint els models nacionals de la seva perifèria geogràfica. No són les festes nadalenques, tan sols, amb les músiques amables i amb la loteria “nacional”, naturalment espanyola, sinó l’existència de l’AVE i mil maneres de connectar-nos amb Madrid i la no existència del corredor mediterrani, com a forma de desconnectar-nos entre nosaltres. És una ofensiva total, en tots els fronts, per insignificants que puguin semblar, per a assimilar-nos i aconseguir que s’imposi un sol univers de referències: el seu.
 
Aquesta batalla desigual, que es duu a terme cada dia de l’any, per Nadal adquireix una intensitat més gran i un abast destructiu més eficaç, atès que es fa mitjançant instruments aparentment innocents, banals, simpàtics, com tot el poderosíssim nacionalisme dels estats. Per això, de tant en tant, penses que no tot està perdut quan, entremig del “Tamborilero”, “Los peces en el río” i “Dime, niño, de quien eres”, s’alça ardit, per fer-se sentir, un rabadà, allà sota una penya, mentre les dotze van tocant per més congelat que estigui el desembre i el tió s’obre cada cop més camí, amb barretina inclosa. Bon Nadal!