L'aparició del manifest Per un veritable procés de Normalització Lingüística a la Catalunya Independent, avalat per la signatura de filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors juristes i professionals d'àmbits afins, ha suscitat una veritable tempesta als mitjans de comunicació i en l'àmbit polític. Detractors i defensors del document han exposat els seus punts de vista sobre el contingut i l'oportunitat de la seva aparició.

Com a signant de l'esmentat Manifest voldria comentar el següent. En relació amb l'oportunitat de la seva aparició crec que no podria haver sortit a la llum en un moment millor. Recordo que a Catalunya estem vivint un procés constituent, hem estat cridats pel govern i per diferents entitats significatives a ajudar a dissenyar les característiques de la República Catalana que volem. Algú pot defensar que un tema tan cabdal com és l'estatus que el català ha de tenir en un futur ben pròxim no ha de ser motiu d'un debat serè, amb l'aportació dels experts i dels ciutadans de Catalunya sigui quina sigui la seva llengua d'origen?

Conec la resposta que alguns donen. No és el moment, aquest és un tema que no afavoreix el consens i que embolica més la situació. Fa pocs dies que la Pilar Rahola exposava a 8 al dia, el programa d'en Cuní, exactament aquest argument. Haig de reconèixer que em va sorprendre. Sé que la Pilar és una dona valenta que no defuig defensar els seus principis, però tot seguit va dir que era la posició que defensava el Consell per a la Transició Nacional. Ah!. Tot quedava més clar. Consignes...

Recordar, també, que el manifest que ens ocupa no és el responsable d'obrir el meló d'aquest debat. Membres destacats de partits polítics han pontificat que, a la futura República, el català i el castellà seran oficials perquè són les «nostres» llengües. Perdonin, la llengua de Catalunya ha estat, fins ara, el català. Que, individualment tots els catalans puguin parlar dues, tres o quatre llengües, no vol dir de cap manera que un país sigui bilingüe. Fa molts anys a la universitat ja vaig aprendre que, de la mateixa manera que no hi ha fetges col·lectius amb hepatitis, no hi ha comunitats bilingües (Aracil, dixit) i vaig aprendre una cosa més. Que en aquells casos que hi ha dues llengües en contacte amb les mateixes atribucions i funcions sempre la llengua dominant acaba guanyant la batalla.

Com a exemple de les interpretacions malèvoles que s'han fet del document cito l'aparició del diputat Franco Rabell al Parlament de Catalunya. Ens va titllar de nazis. Realment molt imprudent el senyor Rabell. Segur que no s'ha llegit bé el document ni les persones que el signen o potser el seu mal estil permanent pot més que el rigor que tot polític hauria de perseguir.

Finalment, els signants del Manifest només volem poder compartir, per molts anys, la llengua catalana i la cultura que s'hi expressa amb tots aquells que viuen i conviuran a  la Catalunya del futur. Volem que la llibertat d'ús lingüístic estigui assegurada per a tothom a casa nostra. Manifestem que totes les llengües són necessàries per fer conèixer les diferents realitats i la riquesa cultural que ens envolta, però aspirem que la llengua catalana, en el territori que li és propi, sigui la llengua per defecte i s'acabi amb la situació de precarietat del català.