L’eix nacional com a divisió bàsica de l’arc polític català està obrint-se pas no només a l’hora de situar cada partit en l’arc, sinó fins i tot dins mateix de cada formació parlamentària. L’agenda política catalana actual, dissenyada des de dins però abonada també per les decisions del govern espanyol, està transformant les aliances polítiques, si més no de moment.

Les dues crisis més recents viscudes pels partits catalans tenen el seu origen en aquest eix nacional. Per exemple, entre els oficialistes i els dissidents del PSC no es discuteix qui és més d’esquerres sinó qui és més catalanista. A més, per primer cop en molt de temps aquest criteri està a punt de provocar una fractura i un retorn a l’instant anterior a la fusió PSC-PSOE. Ni en els moments més complicats del tripartit de Pasqual Maragall l’enfrontament havia arribat tan lluny. El fet és que, durant el debat parlamentari, PP i Ciutadans van aplaudir la decisió de la direcció socialista amb un “benvingut, Pere Navarro”, que a alguns dels diputats del PSC els deuria sentar com un tret.

Però també a Convergència i Unió la crisi d’aquesta setmana ve motivada pel lloc on cadascú se situa en el debat sobiranista. No és la política d’austeritat quotidiana la que enfronta Duran i Lleida amb alguns sectors de CDC. I a Iniciativa per Catalunya ja van aparèixer durant la campanya algunes veus incòmodes amb el suport dels dirigents al procés cap a la consulta. Només la CUP va intentar que es fes visible en les votacions l’equilibri entre política nacional i social, amb una maniobra prou difícil d’explicar i que ha generat també queixes dins mateix de la formació.

Com deia, la política del govern espanyol hi contribueix decisivament i amb entusiasme. Per exemple, quan decideix aturar l’euro per recepta –a Catalunya i no a Madrid-, i provoca, en conseqüència, la resposta contrària d’Esquerra, un partit que ha manifestat reiteradament la seva oposició a aquesta taxa. Sembla que els ministres de Rajoy se senten molt còmodes en la guerra territorial, molt més que no pas explicant el fracàs de la seva política econòmica.

Es podria dir que l’arc parlamentari català està vivint una basquització. Certament, fins fa ben poc resultava excèntric a Catalunya el que era usual a Euskadi, que els socialistes tinguessin més facilitat per tenir el suport del PP que no pas el d’altres formacions d’esquerra, i que el PNB coincideixi amb Bildu, o fins i tot, quan encara era una formació rellevant, amb Esker Batua. En línies generals, és ben bé el que vam veure dimecres al Parlament de Catalunya. Està per veure si és un fet conjuntural o de més llarga volada.