A Madrid la reforma constitucional ja no és un OPNI, un objecte polític no identificat. Tot i la “prudència” que reclama en públic el govern espanyol, en els marges de l’oficialisme -dinars de reservat i conferències de veterans- ja s’admet que no es pot esperar més i que durant aquesta legislatura s’haurà d’entrar amb bisturí al cor de la democràcia del 78. Fa uns dies Roca, Margallo i Rubalcaba -que torna a manar molt al PSOE- van coincidir en la necessitat de la posada al dia.

Quin impacte pot tenir a Catalunya? Amb matisos, els principals partits estatals repeteixen que el meló no s’obre pensant en Catalunya, que es tracta de modernitzar Espanya, no fos cas que els ‘barons’ territorials es posessin nerviosos i apareguessin esquerdes allà on l’edifici sembla sòlid. De fet, els treballs de veritat no començaran fins que els socialistes i Podem hagin culminat els seus congressos i tinguin lideratges forts, capaços de pactar i, per tant, de cedir. Però és una obvietat que sense l’impuls del procés sobiranista les coses seguirien com estan. Sense voler-ho, un cop més Catalunya ha liderat les transformacions.

Repensar el model espanyol actual no farà que els independentistes deixin de ser-ho. Per als qui reclamen un Estat propi la reforma arriba tard. Com deia fa uns dies Iñaki Gabilondo, perquè servís com a solució de consens faria falta una condició prèvia: la voluntat de viure plegats. Això no vol dir, però, que el debat sigui neutre per al procés i el sobiranisme faria bé d’estar preparat per quan es plantegi al Congrés. A curt termini -en el pla tàctic- modificar la Constitució pot alterar el full de ruta de Junts pel Sí i la CUP si aconsegueix seduir aquell percentatge de catalans que són determinants per decantar la balança en un referèndum. Per atraure els qui dubten, siguin els que siguin. La Moncloa sap que no pot guanyar per golejada i es conforma amb l’empat infinit.

L’aposta, però, també té riscos per a Madrid. El primer, el calendari. La consulta catalana té data i pressupost i el govern de Rajoy haurà de donar-hi una resposta. Serà diferent a la judicialització del 9-N? Pel que fa a la reforma de la Constitució, el més calent és a l’aigüera. El segon risc són les discrepàncies sobre el sentit i l’abast dels canvis a la Carta Magna. Si no recull el reconeixement nacional de Catalunya i Euskadi -és a dir, constitucionalitzar la realitat plurinacional més elemental- aleshores la crisi del projecte polític espanyol pot ser irreversible. El tercer risc deriva de l’anterior: què passarà si, arribat el moment, els catalans i els bascos voten que no al nou text? Podrà fer veure l’Estat -i Europa- que tot continua igual? En el sentit contrari, és clar, també serà un desafiament per a l’independentisme.

Passi el que passi, però, hi ha una certesa: la pilota va tornant al camp de la política. De les urnes. I això sempre és una bona notícia.