Ara fa 20 anys, el 23 de desembre de 1995, moria a Barcelona Artur Bladé i Desumvila, escriptor de prosa viva i elegant, gran memorialista de l’exili català. Nascut a Benissanet el 1907, any emblemàtic per al país i la cultura, aviat es va sentir atret per la passió d’escriure. Als 15 anys ja ho feia al periòdic gandesà “El Llamp”. Si bé anà col·laborant en diferents publicacions catalanistes i republicanes de l’Ebre i Barcelona, en realitat el seu primer llibre no va aparèixer fins al 1943, a Mèxic, quan ja tenia 36 anys. Es tracta de la “Geografia espiritual de Catalunya”, publicada per Bartomeu Costa-Amic, el català que va dur Trotsky a Mèxic. Abans, però, Bladé havia emprès el camí de l’exili i passat la frontera el 8 de febrer de 1939, pel Coll d’Ares. Després d’un periple breu per camps de concentració i algunes ciutats -Agda, Perpinyà, París, Tolosa-, finalment pogué acollir-se a la Residència d’Intel·lectuals Catalans establerta a Montpeller. S’hi estigué tres anys i mig, fins al setembre de 1942.

I és allà on, malgrat les estretors econòmiques i la duresa de la vida quotidiana en una França ocupada pels nazis, visqué en un veritable oasi cultural i polític. Freqüentà les diferents tertúlies on els refugiats intentaven ocupar el temps, en uns quants cafès emblemàtics de la ciutat, conversà llargament amb Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Carles Riba, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu, va compartir caminades i passejades amb uns i altres i es convertí en un assidu de la biblioteca municipal. De tot plegat, n’havien de sortir una colla de llibres, memòries, biografies i monografies històriques al llarg dels anys, sovint dècades després d’haver estat escrits. El 8 de setembre de 1942 embarcà cap a Mèxic, via Orà i Casablanca. En passar davant de Barcelona, el vaixell s’aproximà més a la costa i els 160 refugiats catalans que hi viatjaven entonaren “L’emigrant”, enmig d’una gran emoció, fent voleiar els mocadors blancs, gest correspost des de la platja per altres compatriotes. Camí d’Amèrica, hagueren de suportar la catalanofòbia dels republicans espanyols, contraris al fet que una bandera catalana embolcallés el cos d’una nena catalana morta en alta mar, en comptes de la bandera espanyola...

El 16 de març, després de 38 dies de navegació en circumstàncies deplorables, arriba amb la família al port de Veracruz i, fetes 14 hores de tren, finalment es troba ja a Mèxic DF. S’hi estarà fins al 1961, després d’haver anat fent tot tipus de feines, la més estable de les quals fou el seu treball al Journal Français de Mexique. El 1956 féu una escapada de prospecció a Catalunya i en torna amb una certa decepció, en constatar-hi que molta gent havia “optat per la pau, la tranquil·litat i els bons aliments”. De l’experiència en restarà el llibre “Viatge a l’esperança”. L’enyorança de la petita pàtria natal el durà a participar en els Jocs Florals a l’exili, on serà repetidament premiat, i a escriure obres delicioses com “Benissanet”, “Crònica del país natal” i “Gent de la Ribera d’Ebre”, sense apunts ni documentació consultable, a milers de quilòmetres de distància del paisatge humà i físic descrit.

Retornà al país el 1961 i s’establí a Tarragona. I continuà escrivint, biografies, història de les terres de l’Ebre i de les relacions catalanooccitanes i, sobretot, literatura del jo, obra memorialística i dietaris. Títols com “L’exiliada”, “De l’exili a Mèxic” o “De França a Mèxic: diari de viatge”, són fonamentals per a comprendre la gran tragèdia de l’exili català. Propietari d’un estil elegant, amb grans dots d’observació com a bon periodista, retratista excel·lent del paisatge humà amb descripcions precises i enginyoses, amb un gran sentit de l’humor i de la ironia, la seva llengua era viva, fresca, espontània, amb una gran claredat expositiva i un to directe. Ell és qui primer utilitzà el mot “ebrenc” a principis dels setantes, pera referir-se a les terres catalanes de l’Ebre. Gran conversador, ben plantat, elegant de formes, pulcrament vestit i un punt presumit, el bastó de la seva ancianitat reforçava el seu aire de respectabilitat i li donava un toc de distinció. Va morir a Barcelona el 23 de desembre de 1995, havent viscut entre l’enyorança i l’esperança i havent confessat el motiu de la seva obra: “Tot el que he escrit té dues motivacions: contribuir a la cultura catalana i lluitar contra l’oblit”. Dues motivacions per les quals, dues dècades després, té sentit continuar escrivint.