Aquest dijous es complien cinc anys del naixement de Podem. Era el partit que aspirava a recollir el testimoni del 15-M -que a les eleccions municipals del 2011 no va ser capaç de dur la indignació del carrer a les institucions- i que havia d'introduir a Espanya plantejaments no només anticapitalistes i republicans sinó també de radicalitat democràtica. El partit, pensat i liderat per acadèmics amb un discurs públic esmolat i mediàtic, tenia dues cares visibles: Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. Ràpidament, i quan les enquestes somreien al partit, als dos politòlegs madrilenys se'ls va presentar com els nous Felipe González i Alfonso Guerra, que van formar un eficaç tàndem al PSOE durant dues dècades.

A la política actual, però, tot és molt volàtil. Cinc anys després, de tot allò no en queda pràcticament res. Errejón es reivindica com el candidat de la formació a la Comunitat de Madrid, però els seus pactes amb Manuela Carmena al marge del partit i la negativa de sotmetre's a la disciplina que marca Iglesias el situen ja extramurs de la formació morada. Iglesias li ha ensenyat la porta de sortida i es planteja presentar-se per separat a la Comunitat, cosa que no farà amb Carmena a l’Ajuntament. La premsa i els adversaris han fet molt per dividir-los i magnificar els enfrontaments entre els dos dirigents mentre altres com Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansa o Albano Dante Fachin ja s'anaven quedant pel camí. A Iglesias se'l presenta com més partidari d'un model centralitzat i d'unes idees esquerranes més contundents, mentre Errejón apareix com més partidari de la descentralització (orgànica i territorial) i facilitador d’acords amb el PSOE.

Però ara el trencament és real i la perspectiva electoral empitjora. El que més penalitza els partits és la bronca interna. I diria que no és una bona notícia. Podem havia aparegut en els darrers anys com l'única pista d'aterratge a Madrid del bloc polític majoritari a Catalunya, el republicà. De la tercera via de dretes o moderada mai n'hi hagut ni rastre més enllà d'algun article voluntarista en premsa. Només amb Iglesias i els seus (també amb Errejón) era possible parlar de referèndum, de plurinacionalitat, d'extensió de drets i d'obrir un temps d’entesa política.

Posicions com la del PSOE extremeny no són anecdòtiques al partit socialista, fortament condicionat pels barons del sud, i difícilment Sánchez o qualsevol altre líder socialista es mourà si no té un contrapès fort, un bloc sobiranista i d'esquerres que l'arrossegui a deixar enrere el "règim del 78". I Podem, malgrat tots els seus defectes i mancances, el podia liderar. El camí ara està més desbrossat per la dreta i per l'immobilisme.

En política es paga deixar passar el moment. El 2016 Pablo Iglesias va forçar la màquina per pactar amb IU i, amb tics cabdillistes que casen poc amb un partit de gènesi assembleària, va començar a arraconar els que no li reien totes les gràcies, assumint el cost d'enfrontar-se a vells amics. No va aconseguir fer el sorpasso al PSOE i ara és Sánchez i no ell qui viu a la Moncloa. Va preferir les lleialtats i la puresa a la flexibilitat i la barreja. "El cel no es pren per consens sinó per assalt", va advertir Iglesias recorrent a un clàssic del marxisme quan el partit va començar a caminar. Va camí de no aconseguir l'assalt de cap de les maneres.