El PSC i ERC han estat les dues formacions més votades. L'esquerra d’obediència espanyola i la d'obediència catalana, de govern, han estat les dues formacions que, en les eleccions al Parlament amb la participació més baixa, han rebut més confiança dels electors. Esquerra Republicana, amb la Conselleria de Salut al Govern, i el PSC, amb el candidat hereu del ministre responsable de la gestió de la pandèmia, són els dos partits guanyadors de diumenge.
 
ERC i Junts van donar un crèdit de confiança sense límit a Pedro Sánchez en la moció de censura. Però Esquerra ha exigit diàleg i negociació. I amb més o menys convenciment, el govern Sánchez hi ha accedit. El diàleg, en política, com en tot a la vida, no vol dir renúncia ni claudicació. I l’ajustat marge de vots de més d’Esquerra respecte a Junts també l'hem de saber llegir en aquest voler diàleg per part dels electors.
 
Potser aquesta haurà estat una victòria amarga per a Salvador Illa, perquè l’independentisme es manté tossudament alçat, per això té el nombre més gran d’escons a la Cambra catalana. Però per fer què? Perquè si bé és cert que l’independentisme és més majoritari que mai, no ho és menys, de cert, que també està més desgastat que mai. La foto del 2017 no és la del 2021. La campanya, més que contraposar i discutir idees i propostes, ha estat tot un seguit de retrets i d’acusacions de possibles pactes. Pactes que ara toquen.
 
Junts s'ha passat la campanya fent retrets a ERC pel que fa a la gestió de la pandèmia, com si no hagués estat un partit de govern, també respecte a les negociacions amb Madrid. A la nit, amb el resultat d’urnes, Laura Borràs ens deia que ja havia parlat amb Pere Aragonès i amb Dolors Sabater per obrir diàleg. Clar que sí. Diàleg entre nosaltres perquè un govern de progrés a Madrid ha de tenir en compte 74 diputats a favor de la independència de Catalunya. I ara més que l’any 17, l'Estat ha de començar a tenir coll avall que cal escoltar Catalunya. Perquè si l’independentisme creix elecció rere elecció, democràcia vol dir respectar i atendre les voluntats dels electors.
 
La majoria independentista el fa inevitable, el diàleg amb l’Estat. Però, aquí, l’independentisme de govern ha de tenir una sola veu. El Govern és col·legiat i el president ha d’escollir i nomenar els consellers: el seu govern. No pot ser que els partits que participen en el Govern siguin els qui proposen. Llavors és quan més que un govern són dos governs, que és el que ha passat aquesta legislatura, una fissura que es va agreujar arran de la inhabilitació del president Torra. Si no hi ha president, el vicepresident és president en funcions. Quan això no passa i hem de dir, vicepresident amb funcions de president, ja evidenciem la desconfiança. El desgavell i el desgovern.
 
El Govern no ha de voler-se, tal com ha estat fins ara, com el que es preveu que serà el Parlament: una olla de grills. Per això caldrà un president amb puny de ferro, a la Cambra, perquè PP i Cs no voldran quedar-se enrere de la bel·ligerant arrogància de l’extrema dreta espanyola, que s'hi fa present no pas amb discreció, sinó amb dos dígits. Hi fa entrada de cavall sicilià. En aquesta, que serà una legislatura en el desenvolupament de la qual l’independentisme necessita assentar un lideratge, cara endins i cara enfora, i unitat d’acció respecte a l’adversari. No podem anar passant. Hem d’acabar amb el cor de veus. I si fem com durant la campanya, que els adversaris resulta que hem estat nosaltres entre nosaltres, només demostrem que no fem notar a l'Estat la seva forta repressió política, econòmica i social.