Les darreres setmanes s'han acumulat els casos judicials que tornen a posar en evidència la deriva il·liberal del règim del 78. Una deriva autoritària que té un dels seus mecanismes claus en les estratègies de guerra judicial conegudes com a "lawfare". Contracció de les expressions law (llei) i warfare (expedició bèl·lica), es tracta d'un fenomen que en el cas del Regne d'Espanya adquireix un perfil propi que té relació amb la pervivència de la cultura política franquista en el si dels poders d'Estat.

Particularment, en la cúpula judicial i en l'estructura de les forces seguretat i ordre públic. El lawfare espanyol no va començar abans-d'ahir. Té un recorregut molt llarg, però va accentuar la seva visibilitat i agressivitat quan la dreta espanyola va optar per l'estratègia de la repressió i la judicialització davant el procés d'autodeterminació català.

Com deia, hi ha una acumulació de casos judicials, però podem destacar la infame sentència amb la qual el Tribunal Suprem que ha ratificat la sentència d'inhabilitació del president Torra. O com, finalment, la sensata sentència d'una jutgessa ha punxat el cas Tamara Carrasco, inicialment acusada de terrorisme i rebel·lió per l'Audiència Nacional. O, també, una instrucció que voreja la prevaricació per tal d'imputar a Pablo Iglesias davant el Tribunal Suprem. Voldria, però, posar el focus en dos casos que afecten la Universitat. La condemna judicial de la Universitat de Barcelona per l'aprovació d'un manifest en contra de la sentència de l'1-O, i el judici contra els cinc acadèmics que van integrar la candidatura electoral de l'1-O.

La condemna a la UB i el judici als cinc acadèmics síndics tenen un punt en comú: expressen de forma clara la voluntat d'atemorir. En tot sistema democràtic, el sistema judicial expressa la lògica que garanteix l'equilibri de drets i deures; es constitueix en el mur contra el qual xoca la injustícia i l'arbitrarietat. I en tot sistema autoritari la justícia administra els abusos de poder. Contra el que el nou autoritarisme pensa, no n'hi ha prou amb reivindicar l'imperi de la llei o la legitimitat de l'estat de dret.

La dictadura franquista funcionava amb un poder judicial perfectament regulat... però no era un estat democràtic de dret. En un estat democràtic de dret les lleis han de ser justes i la seva aplicació garantista. Si això falla, la ciutadania està en el seu dret democràtic de desobeir lleis injustes. Aquesta és una condició bàsica per a l'apoderament ciutadà i el progrés social. Només cal repassar la història del segle XX.

Si, aplicant la lògica del lawfare, el sistema judicial s'usa per retallar drets i atemorir la població, som davant d'una seriosa amenaça autoritària a la democràcia. I la voluntat d'atemorir sempre és més eficaç quan actua sobre individus que quan actua sobre institucions. Per això m'agradaria referir-me en primer lloc a les companyes i els companys acadèmics que van acceptar la responsabilitat de formar part de la sindicatura electoral de l'1-O.

El passat 30 de setembre aquest diari es va referir al cas amb detall. Només faré memòria de tres fets. Primer: la sindicatura electoral de l'1-O estava composta per cinc acadèmics: els juristes Marc Marsal, Marta Alsina i Josep Pagès, i els politòlegs Jordi Matas i Tània Verge. Havien de supervisar la votació de l'1-O, d'acord amb la llei del referèndum aprovada pel Parlament. Segon: la sindicatura no va arribar a actuar perquè es va dissoldre quan ho va ordenar el Tribunal Constitucional amb l'amenaça de multes intimidadores (12.000€ per dia!). Tercer: malgrat tot, en el judici que s'ha de celebrar els dies 4 i 5 de novembre, la Fiscalia demana per a ells dos anys i nou mesos de presó, inhabilitació i una multa pels delictes de desobediència i usurpació de funcions. Ni més, ni menys.

Anem al cas de la Universitat de Barcelona. El 21 d'octubre del 2019 el Claustre de la UB va aprovar un manifest de condemna a les sentències pels fets de l'1-O. La sentència condemna a la Universitat argumentant que la Universitat "no pot assumir com a pròpia una posició política determinada" o que "la Universitat està sotmesa al deure de neutralitat". És a dir, la sentència confon partidisme amb prendre partit i assumeix les tesis neoconservadores de la "neutralitat" de les institucions democràtiques.

També sembla ignorar que la Universitat és una institució que, des del seu llunyà origen medieval, ha necessitat fonamentar el seu funcionament en els valors d'autonomia i llibertat. Autonomia dels poders econòmics, polítics o religiosos i llibertat de pensament i creació intel·lectual. Sense garantir aquests principis la Universitat no pot complir la seva funció social bàsica: generar i transferir coneixement socialment útil. Ni el pensament crític, ni la ciència poden créixer sense un ecosistema de llibertats institucionals favorable. Per això la Universitat veu com es desdibuixa la seva identitat quan el lliure debat d'idees és coartat.

La Universitat no ha de ser partidista. Mai. Però pot prendre, o ha de prendre partit en qüestions com el combat contra l'emergència climàtica o contra les discriminacions de gènere. Si la Universitat es mantingués insensible als abusos institucionals de poder, perdria una part substancial de la seva legitimitat; de la seva raó de ser. Davant la injustícia que suposa tot abús de poder la neutralitat és silenci còmplice. Exactament això: silenci còmplice. Per això pot ser oportú recordar el poema del pastor Martin Niemöller, habitualment atribuït a Bertolt Brecht:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig pronunciar paraula,
perquè jo no era jueu.
Quan finalment van venir a buscar-me a mi,
no hi havia ningú més que pogués protestar.

Per cert, el manifest que van aprovar la pràctica totalitat de les universitats catalanes no era un manifest independentista. No calia ser independentista per donar-li suport. Era un manifest de rebuig a la immoral injustícia que representa la presó i l'exili dels dirigents independentistes.

Un manifest que va rebre el suport d'una aclaparadora majoria de claustrals. Votant-lo vàrem assumir la responsabilitat cívica i institucional de denunciar una injustícia, un abús de poder. Aprovant-lo, vàrem trencar un silenci còmplice. I, finalment, els cinc acadèmics encausats no van fer res que no féssim més de dos milions de ciutadanes i ciutadans exercint la llibertat d'expressió que significa el dret de vot.

Si encausen el Marc, la Marta, el Josep, el Jordi i la Tània, ens haurien d'encausar als 2.286.217 de catalanes i catalans que hi vàrem participar. O es tracta d'encausar-los a elles i ells per atemorir-nos a totes i a tots?