No porto ni Israel ni Palestina al cor. No tinc cap lligam personal, familiar o d’amistat amb cap persona de religió islàmica o jueva. No tinc condicionants religiosos de cap altra mena, perquè amb el pas dels anys m’he desprès de la fe catòlica en què vaig ser educat. No he viatjat mai a la zona, ni forma part dels meus plans fer-ho, però des que tinc ús de raó política no he perdut cap oportunitat d’informar-me’n, a partir de fonts molt diverses, per no ser un analfabet geopolític. Vull pensar, doncs, que l’opinió que me n’he format és purament racional. I és, molt resumidament, la següent.

Atenint-me estrictament a les seves conseqüències pràctiques, crec que la creació de l’estat d’Israel (1945-48) va ser una mala idea. El seu propòsit principal –crear una llar nacional segura per al poble jueu després de segles de persecucions i, sobretot, després de l’Holocaust– no s’ha assolit mai. Israel no només no és un lloc segur, sinó que, 75 anys després de la seva creació, és de fet un dels llocs més insegurs del món per a ser jueu, com s’ha vist aquests dies. El paper del nou estat com a punta de llança dels Estats Units a Orient Mitjà tampoc no ha aportat estabilitat al món, a l’inrevés. Ha estat un factor de radicalització –no l’únic– dels països àrabs i ha convertit la zona en un risc permanent per a l’estabilitat mundial. Calia una solució per a la qüestió jueva després de la Segona Guerra Mundial? Sens dubte. Però la triada ha resultat desastrosa.
 
Conseqüències pràctiques a banda, també crec que les bases morals de la creació de l’estat d’Israel en aquella zona concreta del món són molt discutibles. Després de gairebé dos mil anys –dos mil– de la diàspora provocada per la destrucció de Jerusalem i l’aniquilació de les lleis jueves per part de l’imperi romà, el dret sagrat sobre la terra original no em sembla un automatisme acceptable. I menys encara quan en aquell tros de terra on et vols establir, fa segles que hi viu de manera molt majoritària una gent (els palestins) a la qual forçosament, de grat o per força, parcialment o total, hauràs de desplaçar físicament per fer viable el teu projecte polític estatal. Dir-ne neteja ètnica no em sembla exagerat.
 
Per molt que vinguessin avalats per una votació a les Nacions Unides, els fets consumats de 1948 configuren el que al meu entendre és, en origen, una causa justa d’alliberament nacional: als palestins se’ls va imposar per la força una solució territorial i política no acordada, i des d’aleshores, han sortit perdedors de totes les batalles, incloent-hi les guerres que han fet en nom seu els estats àrabs per intentar esborrar Israel del mapa (1967 i 1973). La imperícia política i la impotència militar del món àrab a l’hora de tractar amb aquest fet consumat anomenat Israel, combinades amb la política agressiva, ultradretana i contrària als drets humans i al dret internacional de successius governs israelians, han conduït el poble palestí a una situació desesperada.
 
Al llarg de les dècades, però, la causa justa palestina ha evolucionat d’una manera que, almenys al sotasignat, li fa impossible una adhesió incondicional. L’entrada en joc de l’islamisme radical com a part consubstancial i ja indistingible de l’avantguarda política i militar palestina (Hamàs), sumada al suport actiu de les teocràcies de la zona, col·loquen de facto el conflicte en un terreny geopolític (i moral) que a molta gent d’esquerres i demòcrata d’arreu del món ens desorienta i paralitza, perquè si hem de triar entre l’estat d’Israel i la causa nacional palestina, triem sens dubte la causa nacional palestina, però si ho hem de fer entre les democràcies occidentals i les teocràcies islamistes, tampoc no tenim dubtes: triarem les democràcies occidentals, amb tots els seus defectes. Entre aquestes dues no-equidistàncies vivim molts, perduts i amb el cor encongit.