Quan era estudiant sempre maleïa el fet que els exàmens decisius caiguessin en plena primavera. Em costava entomar la idea que just quan els sentits estaven més desbordats, els joves haguéssim de tancar-nos a memoritzar foteses que mai més no necessitaríem. Val a dir que algunes sí que les he necessitades, però són mínimes. Mai no entendré per què en les carreres per a periodistes s'entesten a endossar-nos teories de comunicació, quan la cosa es podria resumir en una sola consigna: aprèn a escriure clar, que ja és prou difícil. El cas és que en aquella tendra edat de campus i fotocòpies, desconeixia que en la vida adulta m'esperava un tràngol més greu i aquest seria per la resta de les meves primaveres: fer la declaració de la renda anual.

No em malinterpreteu. Crec que s'han de pagar impostos, només faltaria. I que n'hem de pagar tots els qui ens beneficiem dels bens públics. Sempre he cregut que el sistema més just és el de l'Estat del Benestar i, per consolar-me, cada cop que em toca fer la renda penso en com de bé van tractar la meva mare a la Seguretat Social, en els anys d'escolarització de la meva filla a l'escola pública i en les trobades a les biblioteques que de tant en tant puc fer amb els meus lectors, val a dir que cada cop més de tant en tant.

Quan soc a la gestoria, intento oblidar que el pressupost dedicat a la cultura a la Generalitat és del 0'8%; ignoro que l'Estat ha gestionat la crisi de la manera més injusta per als damnificats amb l'excusa de salvar el sistema, és a dir, rescatant els bancs; m'agafa un atac d'amnèsia davant els escàndols de corrupció i malversació de fons públics, i no vull ni saber el malbaratament en despeses innecessàries, per no parlar de les retallades socials, la jubilació que no tindrem, etcètera. Aquest exercici d'ingenuïtat voluntària anual, però, cada cop se'm fa més complicat. Sobretot quan es cometen tantíssimes injustícies amb els nostres calers -com empresonar preventivament gent que defensa les seves idees-, i ens adonem que els mecanismes democràtics per controlar-ho fan aigües. Hi ha exàmens, com aquest de la vida adulta, que un no voldria passar. No per no haver de pagar sinó perquè el preu anual és comprovar fins a quin punt vivim atrapats.