Aquesta setmana, en què les desagradables declaracions de Gabriel Rufián contra el president Puigdemont i Josep Alay han marcat l'agenda política, ens ha deixat un debat sobre l'estratègia internacional de l'independentisme que és certament molt interessant malgrat que arribi ara que el moviment està trencat.

El president Puigdemont ha visitat una dotzena de parlaments estatals durant aquests anys a l'exili, a més de moltes conferències en universitats de prestigi, entrevistes internacionals (només en la setmana abans del vot del suplicatori en va fer amb mitjans de disset estats diferents), i trobades d'alt nivell en fòrums internacionals o desenes de trobades amb eurodiputats al mateix Parlament Europeu. En canvi, des del mateix independentisme se l'ha estigmatitzat com a prorus, se n'ha menystingut el prestigi i la feina i s'han comprat els marcs mentals de qui ens vol destruir.

Creure que la UE en bloc (o els seus estats líders) serà qui primer recolzi una hipotètica declaració d'independència és no entendre res. La UE avui és una unió per defensar l'statu quo, i en els temps que vindran tolerarà encara millor que abans l'autoritarisme dins les seves fronteres. Si ens diuen que no hem de declarar la independència, vol dir que ho hem de fer. Si diuen que la taula de diàleg és bona, vol dir que aquesta allunya la independència i difumina el conflicte. Vol dir això que no hi ha res a fer? No. Vol dir que Brussel·les ha de ser palanca per fer ressò a les tesis de l'independentisme, fer contactes, i arribar a les capitals dels estats, que és on Espanya té menys capacitat per pressionar que a la capital europea on la cadena de favors creuats és interminable. S'han d'acabar aquí les aspiracions internacionals de l'independentisme? Segur que no. A tot el continent americà hi ha desenvolupaments interessants, per exemple, i hi ha espais als cinc continents per construir aliances amb estats i nacions amb qui compartim interessos geopolítics.

Tot això és més que evident, però el problema és més de fons. De falta de referents propis. Fins a la recent existència del CGI (Catalonia Global Institute) i del SEM (Societat d'Estudis Militars), Catalunya no comptava amb think tanks per mirar al món amb una mirada pròpia. Aquests dies no he llegit cap crònica recent sobre com l'estat espanyol permetia que els vaixells de guerra russos repostessin al port de Ceuta de camí cap al mar negre, cooperant amb l'estratègia bèl·lica de Putin. Tampoc sobre el bon rotllo entre Borrell i Lavrov quan el 2018 signaven acords per lluitar contra la desinformació. Crida l'atenció.

Per acabar, en matèria internacional sí que hi ha una "autolesió" de l'independentisme de dany difícil de reparar: la taula de diàleg, la renúncia a pronunciar les paraules independència i autodeterminació fora de les mateixes fronteres i la normalització de les relacions amb el govern espanyol mentre la repressió continua i el dret a l'autodeterminació del poble català continua essent negat. Fer creure interna i externament que el conflicte ja està encarrilat ha tret pressió als interlocutors internacionals de l'independentisme, entenent que si cerquem una solució interna dins l'estat espanyol, vol dir que ja no cal ocupar-se gaire de Catalunya ni la seva independència. El més trist de tot, és que donant carta de naturalesa al PSOE, aquest encara està més protegit per continuar legitimant internacionalment la repressió contra l'independentisme com una simple derivada del compliment de la llei.

Necessitem un independentisme autocentrat, que pensi menys en quedar bé i més en què ens convé i com podem aprofitar les conjuntures el millor possible. A Ucraïna compartirem trinxera amb Polònia i els Bàltics, i al Sàhara Occidental si convé ho farem amb Algèria. I és que comprar els marcs mentals i els temes de conversa de qui vol destruir el moviment independentista és, com a mínim, surreal. El centre de la política catalana ha de ser l'interès nacional de Catalunya, no quedar bé amb Madrid, Brussel·les o qui sigui.