Cada cop que entrem en període d'eleccions internes tenim problemes. És un fet inqüestionable. No hem estat capaços de canviar un sistema electoral que potser tenia tot el sentit en els primers anys de vida de l'entitat, però que ara, quan ja tothom coneix la majoria de candidats, grinyola cada cop més.

S'hi han introduït alguns canvis positius, com poden ser que les eleccions al secretariat nacional es facin cada dos anys, enlloc de cada any, o bé que els candidats hagin de rebre l'aval de la seva assemblea territorial per intentar evitar, entre d'altres coses, que es presenti gent que no té una vida activa a l'entitat. Però no deixen de ser petits retocs que no estalvien els problemes reals als quals s'ha enfrontat el secretariat nacional de forma permanent durant els ja sis anys de vida de l'ANC.

Quan s'ha intentat atacar directament aquests problemes, modificant els estatuts o el reglament de règim intern, han sorgit veus que –amb prou fonaments- han dit que, amb la feina que tenim per fer avançar el procés català i el ritme frenètic que hem seguit, no ens podíem passar tant de temps debatent assumptes interns i aturant la maquinària. Potser ara que ja tenim clar que aquest procés serà més llarg del que ens pensàvem, endreçar la casa es converteix en una necessitat urgent i, alhora, potser és quan tenim temps per fer-ho. El que queda clar és que, si no ho fem, potser perdrem el paper que fins ara hem tingut.

Amb el que diré a continuació, no pretenc donar solucions ni creure que puc posar tots els problemes damunt la taula. Simplement, proposo encetar un debat sobre quins són els problemes interns i externs als quals ens hem d'enfrontar i, en conseqüència, definir els canvis estratègics i organitzatius que caldrà introduir. Potser caldrà una assemblea extraordinària, abans de finals d'any, per posar l'ANC al dia.

Potser el primer gran tema que hem d'abordar és el de definir el paper de l'ANC en un escenari com el que s'ha obert després dels fets d'octubre de l'any passat, des del mateix dia 1 fins al 29 del mateix mes, quan ens vam trobar en una situació de "fallida política", per entendre'ns. A hores d'ara, encara ningú ens ha explicat què va passar realment i per què es va actuar d'aquella manera. En aquest nou escenari, caldrà definir les noves relacions entre l'ANC i els partits polítics republicans. Queda clar que han de ser diferents, però caldrà decidir com han de ser i com s'articulen. I no ens enganyem, parteixen de la desconfiança, més o menys forta depèn dels casos, ja que fora de breus etapes, ha estat impossible –per la voluntat dels partits- crear i mantenir una taula permanent de coordinació.

El segon tema que poso damunt la taula és la coexistència amb altres organitzacions sorgides de la societat civil que també han tingut, o tenen, un paper important en aquest procés. I això només té un camí: seure a parlar, decidir les prioritats i possibilitats de cadascú i coordinar les feines.

El tercer tema, que potser hauria de ser el primer per ordre d'importància, és de definir les eines més adequades per ampliar la majoria social favorable a la implantació efectiva de la República catalana, en el termini que calgui. Queda clar que el debat a l'entorn de la qüestió nacional ens ha portat fins aquí, però ara cal canviar d'estratègia i passar a construir el futur col·lectiu entre tots els ciutadans d'aquest país, sense distinció de ideologies, creences o lloc d'origen. Només construint junts un futur molt millor posarem les bases per trencar les barreres que ens volen imposar els que sempre parlaran només d'identitats.

Hem omplert els carrers de molts crits que, d'aquí uns anys, definiran la feina feta. N'agafo un -"ni un pas enrere"-, per situar el nostre punt de partida i per començar a explicar les dificultats que tindrem a partir d'ara. Tenim un president de la República a l'exili, una República que només serà si sabem construir-la, pacientment i sòlidament, des d'aquí, des del país, des de la feina de la gent. Algun dia tindrem un Govern autonòmic que, com a molt, podrà gestionar engrunes però que tindrà l'objectiu de treballar per millorar les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya, intentant exercir les competències que oficialment té i, com a conseqüència, posant en contradicció permanent els aparells de l'estat espanyol. La llista de presos potser no creixerà, però sí la d'exiliats. No serà fàcil aconseguir que els presos polítics surtin de la presó, però la lluita per aconseguir-ho i, mentrestant, per ajudar-los a ells i les seves famílies, formarà part d’aquest nou escenari.

Tot plegat conforma una realitat molt diferent a la viscuda fins ara i a la qual, ingènuament, molts s'imaginaven. Saber adaptar-se a aquesta nova realitat i definir una nova estratègia és una necessitat urgent per l'ANC. Per sort, el full de ruta aprovat en la darrera assemblea general  de l'entitat ja dibuixa aquest escenari i apunta els camins a seguir, però necessitem una ANC forta i segura de si mateixa i disposar d'un bon secretariat nacional és imprescindible. Només així, l'entitat podrà seguir exercint el paper de lideratge que ha tingut en aquests sis anys de vida.

A nivell intern també m'atreveixo a proposar els principals reptes que caldrà afrontar per aconseguir aquesta fortalesa interna a la que em referia. Per molta mandra i por que faci, caldrà entrar en la reforma dels estatuts per adequar l’estructura i funcionament de l'entitat a les noves necessitats. I caldrà canviar moltes coses del sistema electoral. Fora de les circumscripcions electorals, em temo que la revisió ha d'arribar a tota la resta, començant per l'existència d'una llista nacional que ha servit potser en una primera etapa però que no sembla tenir gaire sentit en un moviment de base assembleària i territorial.

L'altre gran focus de problemes en cada període electoral està relacionat amb la durada i forma de la campanya electoral, la possibilitat de formar equips i la pertinença dels candidats a partits polítics. Estem en un període de màxim distanciament de l'ANC respecte dels partits polítics i les acusacions de servilisme a favor d’un o d’un altre només busquen el debilitament de l'ANC perquè deixi de ser el corcó quan cal. Des del primer dia hem viscut intents continuats de control del secretariat nacional per part d'uns i altres, amb l'objectiu de neutralitzar el paper de l'ANC. És una realitat en la qual  cal saber conviure i de la que cal protegir-se.

Només apunto unes possibles línies de debat. Que totes les persones candidates siguin escollides en representació territorial; que cada circumscripció tingui un nombre de representants proporcional a la seva població (garantint un mínim de 2 o 3 per cadascuna); que la campanya sigui de quinze dies i es faci en actes oberts i transparents; que les llistes siguin obertes, com ara, però que es puguin formar equips de candidatura amb un programa comú; que sigui obligatori exposar si s'és militant d'un partit i de quin; que es necessiti l’aval de la pròpia territorial i que en l'aval s'expliqui el grau de vinculació i el treball desenvolupat almenys en el darrer any,... Són alguns dels elements que poden ajudar a tenir un secretariat nacional fort i preparat.

I, per acabar, afegir-hi una cosa bàsica: després de sis anys de vida, l'ANC ha de deixar de ser una "assemblea presidencialista" (quin contrasentit!) per passar a ser representada per un òrgan col·legiat que, de retruc, protegeixi molt millor la organització i els seus representants. I una darrera cosa: em sembla perfecte que un cop s'ha exhaurit el termini màxim per ser membre del secretariat nacional, no es pugui tornar a presentar-s'hi. S'ha de donar pas a gent nova i ajudar-los a treballar.